Lligams en temps de crisi

Posar-se a viure amb la parella és la decisió més contraproduent que hi ha per a la passió. I, paradoxalment, la prenem en el moment més intens de l'enamorament, quan ens sentim captivats per l'altre, volem estar junts cada nit i juguem a imaginar el futur plegats. I en aquest estat de levitació, celebrant l'amor en uns casos, o sense fer gaire enrenou en en uns altres, quan tenim poc més de trenta anys comencem a compartir casa i despeses. I, tard o d'hora, aterrem.

Això no obstant, la convivència pot ser agradable, fluida, tranquil·la, harmònica. Fins i tot molt plaent. Tenint cura l'un de l'altre, escoltant-nos i respectant-nos, mantenint i inventant nous espais d'avinença més enllà de les quatre parets en què ens hem instal·lat plegats, conservant la capacitat d'il·lusionar-nos, gaudint sense avorrir-nos del cos i de les profunditats de l'altre, valorant allò que compartim; la convivència pot ser una experiència d'allò més gratificant. I convenient per a la butxaca.

Però per a gairebé la meitat de les parelles, si fem cas de les estadístiques, la convivència és decebedora. Potser perquè també implica esdevenir l'abocador de les misèries de l'altre i compartir neures, manies i defectes que tard o d'hora afloren amb la inèrcia de la vida quotidiana i assaonen el malestar i la intransigència. A vegades, la dinamita acumulada de retrets i desavinences converteix una bronquina domèstica en el detonant que fa esclatar una relació a bocins. A vegades n'hi ha prou amb una mentida feridora. Encara que sovint, gosaria dir que la majoria de les vegades, el desamor és com un cuc que corca les històries de dos de mica en mica. Si ens despistem, la rutina dóna pas al desinterès, però no ens adonem del deteriorament fins que fa molt que les pells s'ignoren, tenim poques coses a dir a l'altre o hem perdut la capacitat de riure plegats. Si continuem fent cas d'allò que diuen les enquestes, la convivència esdevé insuportable després de deu-quinze anys sota el mateix sostre. Però aquestes dades deuen ser obsoletes. Estic convençuda que el cicle de les relacions s'ha escurçat en aquestes èpoques d'acceleració que vivim.

Qui decideix no resignar-s'hi i fer un cop de timó abans de deixar-se dur pel corrent d'una vida de parella buida i eixuta, o simplement insatisfactòria, pot fer l'intent de reinventar la relació. O començar l'àrdua tasca de desfer els lligams creats. Perquè amb la convivència, als lligams del cor, que ja són prou difícils de desenfilar, sovint n'hi hem afegit d'altres. N'hi ha un d'indissoluble i de molt delicat, que és, no cal dir-ho, el dels fills, que es converteixen massa fàcilment en víctimes del ressentiment dels adults. I hi ha una altra mena de lligams que estrenyen, i fins i tot dissuadeixen moltes parelles de separar-se. Són els lligams econòmics, i el més feixuc s'anomena hipoteca, encara que els condicionaments del pressupost i de tot l'engranatge domèstic poden ser d'allò més variats. Ara ens diuen que la crisi també afecta les ruptures de parella i els processos de divorci. Desfer una relació és car, costa molt arribar a un acord quan hi ha diners pel mig, i fins i tot pot ser inviable per a una part o per a totes dues. Però això no és cap novetat.

Malaurats aquells qui, per fi, aquest any sí, han decidit que no sofriran cap més estiu de convivència apàtica o infernal amb l'altre i es troben lligats contra la seva voluntat pel llast dels números que no surten.

Afortunats els qui saben gaudir d'una relació de parella que els fa feliços, compartint casa o sense viure plegats, amb fills o sense descendència, d'una manera coherent amb les seves conviccions.

I la resta, conformistes. O covards. O cors lliures, sense lligams. Potser només per ara; potser per tota la vida.

carlota.franco@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet