Opinió
-
El Facebook de l'Ajo
Andreu Barnils
18.12.2008
-
Un home lliure s'ha mort i el seu rastre no trigarà a desaparèixer
Oriol Caba
11.12.2008
-
Grans periodistes
Xavier Montanyà
05.12.2008
-
Humphrey, il·lustre corrector d’informes
Marta Leblanc
03.12.2008
-
On és Máximo Blanco, si us plau?
David Fernàndez
02.12.2008
-
La gota i l’eclipsi
Juli Peretó
27.11.2008
-
Tu ja m'entens
Marta Rojals
26.11.2008
-
En valencià, és de llei
Diego Gómez
24.11.2008
-
L'escola, quin excés
Albert Dasí
21.11.2008
-
Encara és d’ells, el carrer?
Xavier Montanyà
19.11.2008
-
Immòbils i bocabadats
Carlota Franco
17.11.2008
-
Quan demà no és un altre dia
Marta Rojals
13.11.2008
-
Jornades de portes obertes
Xavier Montanyà
10.11.2008
Carlota Franco
17.10.2008
Lligams en temps de crisi
Posar-se a viure amb la parella és la decisió més contraproduent que hi ha per a la passió. I, paradoxalment, la prenem en el moment més intens de l'enamorament, quan ens sentim captivats per l'altre, volem estar junts cada nit i juguem a imaginar el futur plegats. I en aquest estat de levitació, celebrant l'amor en uns casos, o sense fer gaire enrenou en en uns altres, quan tenim poc més de trenta anys comencem a compartir casa i despeses. I, tard o d'hora, aterrem.
Això no obstant, la convivència pot ser agradable, fluida, tranquil·la, harmònica. Fins i tot molt plaent. Tenint cura l'un de l'altre, escoltant-nos i respectant-nos, mantenint i inventant nous espais d'avinença més enllà de les quatre parets en què ens hem instal·lat plegats, conservant la capacitat d'il·lusionar-nos, gaudint sense avorrir-nos del cos i de les profunditats de l'altre, valorant allò que compartim; la convivència pot ser una experiència d'allò més gratificant. I convenient per a la butxaca.
Però per a gairebé la meitat de les parelles, si fem cas de les estadístiques, la convivència és decebedora. Potser perquè també implica esdevenir l'abocador de les misèries de l'altre i compartir neures, manies i defectes que tard o d'hora afloren amb la inèrcia de la vida quotidiana i assaonen el malestar i la intransigència. A vegades, la dinamita acumulada de retrets i desavinences converteix una bronquina domèstica en el detonant que fa esclatar una relació a bocins. A vegades n'hi ha prou amb una mentida feridora. Encara que sovint, gosaria dir que la majoria de les vegades, el desamor és com un cuc que corca les històries de dos de mica en mica. Si ens despistem, la rutina dóna pas al desinterès, però no ens adonem del deteriorament fins que fa molt que les pells s'ignoren, tenim poques coses a dir a l'altre o hem perdut la capacitat de riure plegats. Si continuem fent cas d'allò que diuen les enquestes, la convivència esdevé insuportable després de deu-quinze anys sota el mateix sostre. Però aquestes dades deuen ser obsoletes. Estic convençuda que el cicle de les relacions s'ha escurçat en aquestes èpoques d'acceleració que vivim.
Qui decideix no resignar-s'hi i fer un cop de timó abans de deixar-se dur pel corrent d'una vida de parella buida i eixuta, o simplement insatisfactòria, pot fer l'intent de reinventar la relació. O començar l'àrdua tasca de desfer els lligams creats. Perquè amb la convivència, als lligams del cor, que ja són prou difícils de desenfilar, sovint n'hi hem afegit d'altres. N'hi ha un d'indissoluble i de molt delicat, que és, no cal dir-ho, el dels fills, que es converteixen massa fàcilment en víctimes del ressentiment dels adults. I hi ha una altra mena de lligams que estrenyen, i fins i tot dissuadeixen moltes parelles de separar-se. Són els lligams econòmics, i el més feixuc s'anomena hipoteca, encara que els condicionaments del pressupost i de tot l'engranatge domèstic poden ser d'allò més variats. Ara ens diuen que la crisi també afecta les ruptures de parella i els processos de divorci. Desfer una relació és car, costa molt arribar a un acord quan hi ha diners pel mig, i fins i tot pot ser inviable per a una part o per a totes dues. Però això no és cap novetat.
Malaurats aquells qui, per fi, aquest any sí, han decidit que no sofriran cap més estiu de convivència apàtica o infernal amb l'altre i es troben lligats contra la seva voluntat pel llast dels números que no surten.
Afortunats els qui saben gaudir d'una relació de parella que els fa feliços, compartint casa o sense viure plegats, amb fills o sense descendència, d'una manera coherent amb les seves conviccions.
I la resta, conformistes. O covards. O cors lliures, sense lligams. Potser només per ara; potser per tota la vida.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015