La culpa

Al final del túnel, avui, d'Espanya, només en resta una i continua essent negra. És la que crida desencaixada, ulls esbatanats, rostre violaci, la jugular a punt d'esclatar, cada vegada que les famílies de les víctimes del franquisme aconsegueixen de tirar endavant alguna iniciativa perquè es restableixi la veritat i la justícia. I la que calla i assenteix. En el fons d'aquest bram rabiós, hi perviu, crec, la culpa, columna vertebral de la moral judeocristiana. És l'inconscient col·lectiu, que voldria ser majoritari, fonamentat, per activa o per passiva, en allò que ells sempre han cregut un 'necessari' o 'inevitable' projecte genocida que cimentà la dictadura i, gràcies a la impunitat, també la transició i la democràcia.

Franco va esquivar el sentiment de culpa amb l'ajut de l'església catòlica, que va beneir els criminals, la seva consciència i la dels seus successors sota el pal·li de la 'Cruzada', fins avui. Déu estava i està amb ells. La democràcia, o el postfranquisme, van prendre el relleu esquivant la culpa amb l'artefacte de l'amnistia, la impunitat, i l'oblit. La llei de la memòria ho fa per la via de no anul·lar les sentències d'uns judicis que considera 'il·legítims', eximint, així, de responsabilitats els franquistes i l'estat hereu, l'actual. Aquesta llei, de fet, privatitza les responsabilitats de l'estat: és la víctima, o la seva descendència, la que ha de prendre la iniciativa per a ser reconeguda, o per a anul·lar la sentència, o per a demostrar on, per què, i sol·licitar diners per obrir una fossa comuna. L'estat, que fa trenta anys que es diu democràtic, no assumeix la seva responsabilitat. L'estat, que sobreviu a la dictadura sense ruptura, vol esquivar el sentiment de culpa i, de retruc, estalviar-se molts diners en indemnitzacions. És per això que, no havent trobat solucions polítiques ni en la llei de la memòria, la demanda de les víctimes ha passat a l'Audiència Nacional. No els restava cap més porta. I mentre el poder judicial discuteix la conveniència dels propòsits del jutge Garzón d'investigar els desapareguts, uns 130.000, la gossada borda histèrica, empesa per l'odi. Si es demostrés la falsedat de la seva veritat, haurien d'assumir la culpa, directa o indirecta, i això és inconcebible per les bones animetes judeocristianes.

Les hienes fins i tot amenacen de jutjar per fets de guerra les institucions i els partits actuals hereus dels republicans. Obliden, en un exercici pervers de manipulació històrica, que, en la guerra, en la postguerra i durant la dictadura, ja es va pagar prou amb sang, desapareguts, judicis il·legals, assassinats, repressió, inhabilitació professional, humiliació social, presó i exili. Als 130.000 desapareguts, cal sumar-hi, pel cap baix, segons dades del règim, que des de l'abril del 1939 al 30 de juny de 1944, van morir a les presons franquistes 192.684 persones, estadística parcial que no distingia entre els afusellats i les morts ocasionades per les condicions higièniques i sanitàries. I ens quedem al 44. Va ser una política d'extermini. Què més volen, ara? Afusellar el president Companys per segona vegada? Tal com van les coses, podrien cosir-lo a trets directament, i estalviar-se el consell de guerra, perquè la sentència no ha estat anul·lada. Encara. Són les hienes judeocristianes, i la seva culpa, la que no ens permet de posar punt final a aquesta dramàtica història d'una manera justa, laica i democràtica.

La solució és una i ben clara. L'estat ha d'assumir, ara i per sempre, la seva responsabilitat. Trenta anys de retard són prou. Només una solució política servirà per posar fi a allò que es reivindica i a allò que es manipula. Com? De primer, com va demanar el Consell d'Europa, cal instituir una comissió nacional d'investigació dels crims de la dictadura, igual que s'ha fet en uns altres països. Després, s'han de fer públics els resultats, aquí i davant els organismes internacionals. Tot seguit, l'estat ha d'establir el sistema d'obertura de totes les fosses, sense excepció, i els mecanismes d'enterrament i de compensació que calguin. En segon lloc, cal desenvolupar la llei de la memòria i completar-ne, a la pràctica, les mancances. Si els tribunals eren 'il·legítims', cal posar a punt un mecanisme d'anul·lació immediata i automàtica de totes les sentències, amb les indemnitzacions corresponents. És d'una lògica indiscutible. És la via democràtica definitiva. I punt! Si no, haurem de concloure que l'estat té por de les hienes, o que n'és la mare.

xavier.montanya@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet