Negres juguen i guanyen

Quan entràvem, els poetes sortien. Ens vam perdre, sí, el recital. Llàstima, que hi havia el respectadíssim Enric Casassses, amb barret de copa i bastó i seixanta anys exemplars i dicció neta i sàvia. També hi havia la Núria Martínez Vernis, i tota la seva força: hi havíem anat per ella. La vam trobar acompanyada, com d'habitud, pel seu amic Martí Sales, cantant dels punks Surfing Sirles, amb qui, es veu, van recitar a dues veus un poema de la Felícia Fuster. Però la sorpresa de la nit, l'autèntica perla, el diamant en brut, va ser la negra, la immensa negra de veu potent i rostre amable.

La Montserrat.

Un rara avis, la Monsterrat, per què mentir? D'entrada és una jove catòlica d'universitat privada que, als vint-i-sis anys, ja té una filla de cinc. La Montserrat és una catalana d'arrels africanes i partidària, ella que trenca tòpics, de Convergència i Unió. I més: és una filla de la muntanya de Montserrat, com en Pedrals. Tots dos passaven els estius dins les cel·les del monestir i des d'aleshores que arrosseguen aquest aire místic, de savis ingenus, d'erudits amb casulla.

El recital, ens el vam perdre, sí, i no vam poder veure el debut de la Verge Negra, que es veu que va ser desastrós. Veu tremolosa, gest insegur, mirada perduda, cos garratibat. Un perfecte diamant per polir; una criatura que semblava que sortís d'una factoria d'Andy Warhol, un animaló que, si no va en compte, la vida li farà mal, de tan peculiar i autèntica que és. Els mediocres no la podran suportar. La resta, l'hauríem d'acomboiar.

La Montserrat, si es deixa polir pels mestres, omplirà escenaris. I més ara, que la tribu dels poetes viu una època d'or. Es veu que no paren de fer recitals pertot arreu, perquè allò que se cerca és la poesia dita, no pas llegida, la poesia vista, la poesia a l'escenari i no a la lleixa, la poesia als ulls. Jo he vist el Sito recitant allò de 'Què sap un bou dels sentiments d'un altre bou?", i, escoltat, impressiona molt més que no pas llegit. Sí, la poesia es troba en forma, i una estrella, en camí. Si més no, aquesta és la sensació que un hom té després de conèixer-la. Sense anar més lluny, l'altra nit, perduts pels bars de la Zona Franca, la nostra comitiva imposava silenci allà on entrava. Tots muts i a la gàbia. I no pel bastó d'en Casasses; no per la mirada d'acer de la Núria Martínez Vernis. No: el silenci naixia per la Montserrat, pels seus preciosos quilos de carn, pel seu llarg abric de pell, pel cuir que gastava i per la seva forma de moure's, com ballant una lenta cançó de bressol, i també pel seu perfecte català de Barcelona. Tots se la miraven embadalits.

Als poetes, els passa com als músics del país: es troben en plena efervescència, vessen qualitat i es mantenen, en canvi, discrets, molt discrets, fent camí sense soroll. L'altra nit, per exemple, vam anar a l'Apolo a veure els músics U_ma en directe. Tot i que em resulten més plaents en estudi, vaig tornar a comprovar que la seva música és poesia. Érem quatre gats, és cert. Però, com la nit dels poetes a la Zona Franca, érem quatre gats feliços. The happy few, que deia aquell.

Tota la resta són eleccions americanes. Però aquesta és una altra història, la història d'un altre negre guanyador.

andreu.barnils@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet