Opinió

 

<70/88>

Xavier Montanyà

01.10.2004

Salvador Allende, l'última oportunitat

'Salvador Allende', el documental de Patricio Guzmán, m’ha emocionat. No me’l puc treure del cap. És estrany, potser és un sentiment fals: com es pot tenir nostàlgia d’uns fets del passat que no has viscut directament? El precedent, 'La Batalla de Xile', és una obra mestra del cinema documental. Quan Patricio Guzmán va poder sortir en llibertat de l’Estadi Xile, va fugir del país i va poder salvar les bobines que havia filmat durant un any, intuint que allò que passava era important. Va poder muntar el film a Cuba (on, sinó?) i la cinta va esdevenir el testament filmat d’Allende i d’una obra revolucionària socialista per la via democràtica, sense precedents. També és la demostració històrica que allò va existir realment i que ni els EUA, ni l’oligarquia, ni els militars no estaven disposats a permetre-ho. Uns quants anys després, quan va poder tornar de l’exili, m’explicava el seu trauma: 'Tornes a casa, però t’han canviat els mobles, el color de les parets, la forma d’expressar-se de la gent, i t’agafa una gran melangia, la que tenen els pobles als quals es nega la memòria'. Ell ha provat de lluitar contra el silenci amb documentals com 'La memòria obstinada' o 'Salvador Allende', en el qual demostra que, d’aquell home, no en queda res.
Guzmán ens recorda que el procés revolucionari més innovador i progressista del segle passat va existir i va ser possible. Allende en va ser l’instigador, i per no trair-se es va fer saltar el cap aquell fatal 11 de setembre. I el poble xilè, que en va ser el protagonista, ha estat culpabilitzat, reprimit, torturat i assassinat sense contemplacions pel fet d’haver-hi cregut. Veient el film no pots deixar de pensar que aquell senyor i les aspiracions d’aquell poble ja no tenen espai en la societat d’avui. Hem aconseguit que la memòria d’aquell somni de justícia social fet realitat desaparegués del terreny dels possibles. Nosaltres, ciutadans d’aquest país, que poc després va estrenar una democràcia, hem aconseguit d'oblidar-nos-en, sense repressió, sense Pinochet.
El cop d’estat de Xile va ser l’11 de setembre de 1973. L’abril del 74 esclatava la revolució dels clavells a Portugal, i Franco ja era una mòmia amb poca vida, que tothom esperava poder substituir. Kissinger va voler aplicar l’estil de cop militar xilè a Portugal, no fos cas que aquella revolució pacífica excités els ànims dels espanyols antifranquistes, però Willy Brandt, el socialdemòcrata alemany, li ho va impedir: això a Europa feia lleig, més valia subvencionar i impulsar una esquerra controlada: Mário Soares i Felipe González. I així va ser, i vam entrar a l’OTAN, i no vam parlar mai més de la dictadura, i ens vam fer grans, i amb l’edat vam anar callant.
He sentit novament les últimes paraules d’Allende: 'Tinc fe en Xile i el seu futur. Superaran uns altres homes aquest moment en què pretén imposar-se la traïció… Sapigueu, companys, que s’obriran les amples avingudes per on passarà l’home construint per sempre la seva llibertat…' I he recordat que els activistes del Frente Patriótico Manuel Rodríguez també les van sentir, en silenci, un dia clau de la seva vida. Estaven disposats a morir per matar el dictador. Després van agafar els tiragranades i els M-16 per fer cap al Cajón del Maipo i metrallar la comitiva presidencial. Era el diumenge 7 de setembre de 1986. Van ser vuit minuts de foc eixordador. Cinc morts i dotze ferits de la comitiva. Pinochet va sortir-ne il·lès. Ningú no sabia amb quin vehicle anava. El míssil que el va tocar va ser disparat de massa a prop i no va tenir prou potència per a rebentar-li el cotxe blindat. Avui Pinochet encara no ha estat jutjat pels seus crims, i els activistes que el van voler eliminar són a l’exili perquè no tenen lloc en aquella democràcia. Si hi tornen, la justícia militar els espera. Xile no compta amb ells. Ni amb el record d’Allende. Nosaltres, si més no, podem anar al cinema i emocionar-nos escoltant aquelles paraules. I, a la vegada, sentir una immensa nostàlgia per allò que no hem viscut.

Editorial