Opinió

 

<70/88>

Marta Rojals

04.03.2008

Potser que no m’estimessis tant…

Fa mal de dir, però, des que l’home és home, de dones, se n’han matat sempre. L’altra cosa és que aquests assassinats hagin arribat a encendre la notícia amb el ressò d’aquests últims anys. De forma gradual, hem anat veient com els crims 'passionals' primer, i la violència 'domèstica' després, suggeridors inequívocs d’una víctima femenina (és a dir: susceptible de generar passions i de remenar fogons), han passat a adjectivar-se, per allò del llenguatge progressísticament correcte, crims i violències 'de gènere', amb el supòsit, anem a imaginar, que les homicides de l’era de la paritat no se sentin injustament excloses.

Al marge dels equilibrismes lèxics, la realitat és que els informatius en van plens, de dones mortes a mans dels marits i ex-marits, companys i ex-companys, amants i ex-amants, i totes les modalitats de lligam i ex-lligam que hi vulguem afegir. En el sentit invers, curiosament, no se’n sent a dir ni piu, i, per tant, ignorant-ne les estadístiques, no sé si seria gaire agosarat de deduir que les senyores no hi tenen tanta tirada, a l’assassinat dels seus 'partenaires'. Si més no, a l’assassinat aparatós i televisiu. I per això avui ens quedarem aquí, que ja tenim prou feina.

En aquest aspecte, tanmateix, tampoc no sé com anem de lleis i de jurisprudències, així que com a articulista ja podria plegar. Però, com a persona, em surten un seguit de reflexions que, aprofitant l’avinentesa, voldria passar en net. Penso, per exemple, en el malauradament famós assassí d’aquella noia russa quan, repentinat i encorbatat fins al moll de l’os, clavava el genoll a terra d’un plató sensacionalista per demanar-li matrimoni des del forat d’un anell d’or. Qui podia sospitar, aleshores, que, dins d’aquell galant amb aires d’empleat de banca, s’hi amagava un monstre capaç de passar pel ganivet el cor que se li negava, deixant òrfena de passada una criatura de dos anys? Doncs jo tampoc.
Són aquesta mena de coses, les que ens desconcerten: que els monstres reals no siguin com els de les pel·lícules, que els clisses d’una hora lluny. Els monstres reals no van per la vida arran de parets i mirant de biaix: poden vestir de diumenge, treure a passejar el gos, guimbar amb els xiquets, dir t’estimo, dir per sempre, amb un pom de flors inesperat que fa fondre d’enveja les amistats. En efecte, aquests monstres reals no fan soroll, fins que en fan.

La història ens ha demostrat que, per més cultura i més civilització que ens posem a l’esquena, l’home no deixa de ser una bèstia inclinada al desig d’allò que no té. Però mentre que els uns, quan no les poden haver, diuen que són verdes, n’hi ha que no s’hi conformen i se’ls fonen els ploms de l’enteniment. Heus aquí el misteri de les passions humanes: que no s’entenen de raons. Per això, sense raó que ens les expliqui, sempre ens quedarà la capacitat no menys humana de sorprendre’ns, dia sí i dia també, de l’impuls cec que porta a matar qui t’estimes, de tant que l’estimes, perquè ja no t’estima, i punt final.

Editorial