Opinió

 

<70/88>

Xavier Montanyà

12.02.2008

Volodia Teitelboim, in memoriam

Entre Xile i l'Estat espanyol hi ha un fil roig que ens uneix històricament, culturalment i políticament, des de la República. Un nexe important, testimoni de primera línia del segle XX, era Volodia Teitelboim, mort fa uns quants dies a Santiago de Xile, amb noranta-un any. Va ser un home dels que ja no en queden: polític i escriptor, lluitador clandestí i premi nacional de literatura, amic i biògraf de Pablo Neruda i col·laborador de Salvador Allende. En els temps més durs de la dictadura de Pinochet va ser la veu i l'ànima del Partit Comunista, i punt de referència d'una bona part dels militants d'esquerres antipinochetistes. Aquests dies, a Santiago, li han retut honors solemnes i sincers la presidenta Michelle Bachelet, el govern, el poble, els intel·lectuals d'esquerres i, és clar, el Partit Comunista que ell va encapçalar a mitjan anys 80, en els temps més actius i durs de la clandestinitat, quan el partit va impulsar la 'rebel·lió popular' i va lluitar contra la dictadura a tots els fronts, inclosa la lluita armada. El cop de l'11 de setembre del 1973 el va sorprendre a l'estranger. Des de l'exili soviètic, el seu programa de Ràdio Moscou, 'Escucha Chile', va ser emblemàtic per als qui sofrien la repressió a l'interior. Es va escapar d'un intent d'assassinat preparat pels sicaris de l'Operació Còndor, un pla criminal de les dictadures llatinoamericanes per a exterminar opositors. A Washington, el polític Orlando Letelier i la seva secretària; i a Buenos Aires, el general Carlos Prats i la seva esposa, entre tants altres, van ser assassinats per escamots ultradretans capitanejats per la DINA, la policia secreta de Pinochet. Un dia, Volodia va tornar, clandestí, a Xile per participar des de primera línia en la lluita contra la dictadura.

A mi, sempre m'ha fascinat explorar l'impacte ètic que la República espanyola i la guerra van representar per a tota una generació de joves de tot el món. Volodia n'era un. Fa uns deu anys vaig passar dues tardes xerrant amb ell, a la seva caseta de Santiago, al barri de Ñuñoa. L'acusaven d'estalinista... No sé. Jo vaig conèixer un home seriós i estricte, això sí, però tendre i consagrat fins al final al servei del poble xilè, causa per la qual s'havia jugat la vida. 'La política és per a mi un deure moral', afirmava. Era un home dels que dignifiquen la paraula 'política'. 'La República espanyola va ser, per als joves xilens, el fet fonamental que va marcar el destí de la nostra vida', em deia. No era solament política i ideologia, era un aprenentatge moral, sentimental, intel·lectual. 'La gota que colmó el vaso', deia ell, va ser l'assassinat de García Lorca. Un fet que no els va permetre mai més de fer un pas enrere.

Tenia detractors, com tots els homes importants. Jo només puc dir que Volodia dirigia un partit que ho va donar tot en la lluita contra Pinochet. Va haver-hi molts morts, torturats i desapareguts entre els militants comunistes, gent que va ser exemple de dignitat moral. Gent que va fer possible que el poble cregués l'impossible: que Pinochet podia ser enderrocat. Per poc no ho van aconseguir l'any 1986, en l'atemptat del Frente Patriótico Manuel Rodríguez, braç armat del partit. L'any 1990, quaranta activistes del FPMR, es van escapar en una fuga espectacular de la Presó de Santiago. Volodia era un dels caps del partit en aquells temps. Això l'honora. El PC xilè va lluitar per la utopia, en una confrontació cara a cara amb el règim. No va tolerar la humiliació i va fer mans i mànigues per treure el seu poble de la misèria i de la por. Volodia era un dels qui dirigien la lluita. Amb manifestacions pacífiques, amb les armes, i també amb la poesia. Un digne fill de la República espanyola.

Editorial