Opinió

 

<70/88>

Martí Estruch Axmacher

13.02.2008

Guillats o ximples?

Anar un cop a la vida a Las Vegas és una experiència que recomano, encara que sigui per a acabar coincidint amb l’opinió que tenia Obèlix dels romans: som ben guillats! Las Vegas és una ciutat de ciència-ficció, un monument al dòlar, un artifici sense sentit, un atemptat als valors humanistes més bàsics, un muntatge de cartró-pedra depriment a la llum del sol i enlluernador i captivador quan es fa fosc. Les margarites i els altres còctels només costen un dòlar, en pots beure pel carrer sense que el xèrif et detingui, la ruleta reparteix sort, et cases si et ve de gust i tothom sembla feliç. Aquí, en canvi, els catalans juguem en un casino ben tronat i poc atractiu.

Per començar, tot just arribat, et fan buidar la cartera sobre el taulell i et prenen un bon feix de bitllets. Si preguntes, et diuen que és solidaritat. Si protestes, et diuen insolidari. Si vols saber quants diners t’han pres, et diuen que és molt complicat de saber, que quan afinin les balances ho calcularan. Aleshores, ja pots entrar. L’ambient és resclosit. Els ‘croupiers’, que sempre se t’adrecen en idioma foraster, et miren amb malfiança i fins i tot parlen malament de tu als altres jugadors! On s’és vist, això? A Las Vegas, certament, no. També fan córrer la veu que l’únic que ens interessa és aplegar diners i que, quan en tenim, no en gastem en ‘finos’ com fa tothom. Diuen que som secs i poc sociables, identitaris, que la castanyola no ens excita i que la ‘fiesta nacional’ no ens alegra i, fins i tot, que amaguem l’idioma universal per antonomàsia a les nostres criatures. La resta de jugadors, crèduls, ens miren amb hostilitat, és clar.

Quan un jugador català té la sort de cara i comença a amuntegar monedes, apareixen els inspectors del casino i miren que no hagi fet trampes i que tot sigui en regla. El fiscalitzen i el posen nerviós. Si va al lavabo, ha de pagar, a diferència de la resta, que buida gratis. Equilibri territorial, en diuen d’això. Si aquest mateix jugador adinerat mira d’aliar-se amb algun altre afortunat per poder fer apostes més fortes, li diuen que no pot ser. Va contra les lleis del mercat. En canvi, el ‘gran croupier’, el cap de tots els ‘croupiers’, que és un sabatot, té carta blanca per a enganyar tothom. Pot dir que respectarà el resultat d’una tirada de cartes i després fer l’orni i dir que no eren ben remenades. Té el nas llarg, aquest, i les cartes trucades i un as sempre a la màniga.

Les normes del casino són sagrades i, si les vols canviar, has de fer mans i mànigues, però nosaltres no hi tenim asos. De fet, no podem canviar ni la subnorma que especifica com ens hem de captenir els catalans dins aquest casino. Resulta que són els ‘croupiers’ els qui ens l’han d’aprovar! Increïble, però cert. Però més increïble encara és que no podem aixecar-nos de la cadira i anar-nos-en. Ens maltracten, però ens volen allà asseguts, gastant els nostres calers al bingo, a la ruleta i al ‘blackjack’. I jo dic: o ens curem la ludopatia o fem saltar la banca d’una vegada, perquè això no hi ha manera d'aguantar-ho!

Editorial