Opinió

 

<70/88>

Xavier Montanyà

29.07.2004

Una decisió històrica del Constitucional

Per primera vegada en vint-i-nou anys la justícia de la democràcia espanyola ha reconegut formalment algun dret legal a les famílies de les víctimes del fraquisme que demanen la revisió jurídica dels processos militars. El Tribunal Constitucional acaba d’adoptar una decisió històrica: ha aprovat el recurs d’empara, presentat l’any 1999 pels familiars dels joves llibertaris Francisco Granados i Joaquín Delgado, contra la sentència del mateix any de la Sala Militar del Tribunal Suprem, que denegava la demanda de revisió del Consell de Guerra que els havia condemnats a mort l’any 1963, acusats d’uns atemptats amb bomba que no havien comès. La sentència de l’any 1999, dictada per un tribunal presidit per José M. Ruiz Jarabo, fill d’un ministre de Justícia de Franco, avalava clarament la justícia militar franquista declarant que, la pena de mort, l’havia imposada 'un organ jurisdiccional col·legiat, constituït d’acord amb la legalitat vigent aquell moment', que havia actuat 'en consciència'. La demanda de revisió es basava en el testimoni autoinculpatori dels dos autors dels atemptats i en la manca de proves del sumari. Doncs bé, el Tribunal Constitucional aprova el recurs d’empara argumentant 'indefensió', perquè considera que el Suprem no va fer les diligències necessàries per a atendre la demanda de revisió: no va acceptar la declaració dels altres testimonis i protagonistes dels fets, ni la presentació de noves proves, com el documental 'Granados i Delgado. Un crim legal', que contenia el testimoni autoinculpatori dels dos veritables autors dels atemptats i revelava la manca de proves del sumari militar.

L’organ màxim de la justícia democràtica, el Tribunal Constitucional, qüestiona l’actuació del Tribunal Suprem en aquests casos i reconeix algun dret legal, democràtic, als familiars de les vícitmes de la justícia franquista. Per primera vegada. Fins ara el Constitucional seguia la línia del Suprem, que es tanca sistemàticament en banda. Així ho va fer en el cas Grimau, en el cas Baena i en molts més. I així continua actuant el Suprem, com va fer el mes passat, que va denegar la revisió de les setanta-dues execucions de ciutadans de Figueres i Girona, amb la consideració que no eren il·legals. La decisió del Constitucional sobre el cas dels dos joves llibertaris obre el camí a la presentació i acceptació de més recursos contraris a les sentències del Suprem. Ara cal depurar el Suprem perquè tingui en consideració les demandes dels familiars. I si un dia això passa, el tribunal potser es col·lapsarà. Cal una decisió política radical i definitiva.

El cas Granados i Delgado fa de punta de llança del complex procés de recuperació de la memòria i, de retruc, és una crítica de les bases legals i polítiques de la transició. Cal subratllar una dada important: el fiscal del Constitucional va preparar, l’any 2000, un informe contrari al recurs d’empara, però el PP va optar per aparcar-lo fins que... ha perdut el poder. Ha calgut un nou govern i una remodelació de l’alt tribunal perquè, tímidament, s’invalidés la decisió del Suprem del 1999 (però, no pas la del consell de guerra del 1963). Ara és el moment d’actuar políticament. Els partits progressistes actualment al poder tenen la responsabilitat de fer realitat la proposició no de llei aprovada pel Parlament de Catalunya, que demana al govern espanyol que decreti l’anul·lació de la justícia franquista. És la clau necessària per a poder tornar la dignitat a les víctimes i als seus familiars, assumir i reivindicar el nostre passat, evitar que aquella 'justícia' es pugui considerar mai més justícia i emprendre, sobre una base sòlida, la crítica i la revisió de la transició, sobre la qual se sostenen avui tantes imperfeccions del sistema democràtic espanyol. Mentrestant, quaranta-un any després de ser falsament condemnats i executats, i vint-i-nou anys després de la fi de la dictadura, Granados i Delgado es troben cada dia més a prop de ser les primeres víctimes reconegudes per la democràcia en la dignitat i el lloc que es mereixen en la història. Mai no serà massa tard.

Editorial