No renunciem a l'escola

Si renunciem a formar ciutadans, encara que el terme 'ciutadà' puga resultar abusiu, renunciem a una part fonamental de l'educació i, per tant, de l'escola. Afirma Jaume Serramona: 'Si l'escola no prepara per fer ciutadans, no es justifica la seua obligatorietat.' Automàticament, quan l'escola deixa de ser obligatòria, se somou un dels pilars que li donen sentit, l'equitat. La igualtat d'oportunitats encara seria més impossible entre xiquets, i entre les famílies. La idea és d'una contundència que esborrona, i encara posa més contra les cordes el govern valencià, és clar que en un sentit metafòric, sobretot perquè el suport popular i mediàtic que reuneix i atresora no el posa en dubte, ni ho pretén, aquest apunt. Però, si el govern valencià obliga a fer en llengua anglesa aquella àrea dels drets fonamentals que en principi és l'àrea destinada a formar persones, és perquè considera que el treball dels drets humans, dels hàbits, dels deures i dels compromisos que han de tenir els joves (en definitiva, allò que significa realment educar), passa a segon terme. No oblidem que el susdit 'desgovern' volia suprimir l'àrea de ciutadania, amb una campanya era d'objecció, d'induir les famílies a negar-se a prendre part en aquest ensenyament. Després, amb una sentència judicial contra, va parir el nyap de fer-lo exposar en llengua anglesa.

Igual fóra renunciar a educar persones, en el sentit moral; 'homes', si el concepte 'home'no tingués aquella rèmora que ha escampat una moda tan políticament correcta com ridícula. És d'això que tracta l'àrea de ciutadania, al remat. Formar persones que tinguen bons hàbits, de decència ètica, de respecte, de coherència, de compromís, d'universalitat i de territorialitat alhora. Homes del segle XXI, que puguen separar, per exemple, el concepte d'economia, finançament, guany, del concepte d'immoralitat bancària, abús de posició. Tota aqueixa càrrega d'ètica i de moral ciutadana, no la consigna el currículum prescriptiu del govern d'Espanya com una inspiració divina, també Europa diu que cal formar joves que puguen viure-hi amb tots els drets i deures en aquest segle que dispara amb bala i corre més ràpidament que no dissenyen Sony o Nintendo.

Hi ha veus que clamen contra les mobilitzacions valencianes que, des de fa setmanes, protesten la decisió del conseller valencià d'Educació de formar persones en una llengua estrangera. Argumenten, les veus dissidents, que si tingués esment del contingut de l'àrea, un valencià noble (valencià o català vostés m'entenen) hauria de voler-la ensenyar en anglés, sobretot per impedir-ne, en una part substantiva, el coneixement. No cal dir que fa molts anys que la majoria dels programes escolars es decideixen a Madrid, en clau exclusivament espanyola i constitucional, que vol dir monàrquica i antirepublicana. Vaja, que segons decrets i normes postfranquistes, afavorim una unificació com, possiblement, ni la dictadura feixista havia intentat. Home, contra aquestes veus, plausibles, podem assegurar que fa anys que treballem amb una certa agilitat d'acció. L'acció de mestres i escoles en favor del país, de la llengua i de la identitat, entre més prioritats, malgrat lleis i normatives, és indiscutible. L'escola del nostre país continua garantint uns professionals de dedicació inqüestionable (em reserve estadístiques i percentatges).

Ara, l'encomiàstica feina de l'escola, de superar el desafiament més cobdiciós en pro del seu alumnat, el d'ésser un hom mateix enmig d'una societat complexa, en un món d'exigència, no hi ha cap país, dels capdavanters en educació, ni cap sistema educatiu, que prove de fer-la en llengua forana. Vaja, que primer de tot volem ésser nosaltres i, consegüentment, pintar en el món.

adasi@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet