Fi de festa

Ha estat bonic mentre ha durat. Això dels duros a quatre pessetes, vull dir. Això d'estirar més el braç que la màniga, vull dir. De tant de fer trampa al Monopoly, no falla: al final ha saltat la banca. Així que, xiquets, ara que s'ha acabat la festa, toca recuperar el seny (si és que mai n'hem tingut, és clar), i haurà de ser a garrotades, que és com al final s'entenen les coses, quan hom no les ha volgudes entendre d'una altra manera. Però, això sí: tothom qui ara es troba parant la galta del cul diu que tot això ja ho sabia, ja, que s'ho veia a venir. Doncs encara sort que som tan llestos, encara sort.

A hores d'ara ja no queda cap comentarista financer a qui no hàgim sentit il·lustrar la seva anàlisi amb la bonica aportació filològica que diu que, en xinès, la paraula crisi també significa 'oportunitat'. Doncs bé, ara tenim l'oportunitat de girar la truita per fer-nos-ho venir bé i tornar als bons costums, que són aquells que costen tan poc de perdre. Tenim l'oportunitat, per exemple, d'aprendre a fruir del 'saber-se'n estar', un plaer d'autèntic sibarita espiritual. Fins ara hem vist que les persones som una espècie refractària a l'exercici de la moderació, però amb el consum desaforat que ens ha devorat vius, no hi ha un contrapoder comparable al fet de prendre consciència de les pròpies 'no-necessitats'.

Encara que ens sembli que no pugui ser, no necessitem pas mudar de cotxe cada tres anys i de nou en nou (que ves si això no era vici), ni tampoc ens cal ampliar el televisor a vida o mort, si el que tenim es veu de sobres i encara té corda per donar. Tampoc no ens fa falta la trucada de mòbil per avisar que fem tard, si sortim un quart abans i fem cap a l'hora, com fa la gent de bona educació, ni s'acaba el món, si no canviem el farcit de l'armari sistemàticament només perquè el Cortinglés diu que corris, que ja és primavera, i que aquest any es porten les ratlles. A més a més, cal saber que a les vacances no és obligatori anar-se a torrar a Punta Cana, i que, en canvi, pel que fa al fet, també s'agafa bronze fent un tomb pel país amb calça curta i samarreta de tirants, i de retruc deixes els calés a casa, que si no ens els hi deixem nosaltres, ja hem vist que de fora no ens vindran. I, si hi tenim afecció, també podem aprofitar per abandonar el tabac i algunes altres drogues de més mal mirar, i l'organisme i la butxaca ens ho agrairan sense mesura. Són petites coses, ja veieu que no cal anar a extrems.

Practicar la moderació, que se sàpiga científicament, no ha fet mai mal a ningú. Una bona dosi d'austeritat és saludable per a l'esperit, i també una inversió de futur, perquè serà la bufetada impagable que no ha rebut en sa vida la dictadura consumocèntrica dels adolescents i pre-adolescents que governen les nostres llars. Així, el dia de demà, ben adreçats i amb el seny complit, podran retreure als néts, davant la seua negativa d'escurar els cigrons: ai, com es nota, que no heu passat una crisi!

marta.rojals@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet