Opinió
-
Peperines*
Andreu Barnils
13.03.2008
-
Potser que no m’estimessis tant…
Marta Rojals
04.03.2008
-
Eleccions que no fan trempar
Martí Estruch Axmacher
03.03.2008
-
València i Finlàndia
Albert Dasí
29.02.2008
-
La guerra d’una societat incapaç
Agustí Pons
28.02.2008
-
De més verdes no en maduren
Marta Rojals
27.02.2008
-
Euskadi, estat d’excepció constitucional
Xavier Montanyà
25.02.2008
-
Ave, Zapatero
Martí Estruch Axmacher
22.02.2008
-
Egunkaria, cinc anys silenciat
Martí Estruch Axmacher
20.02.2008
-
L'escola, com més tard millor
Carlota Franco
19.02.2008
-
Guillats o ximples?
Martí Estruch Axmacher
13.02.2008
-
Volodia Teitelboim, in memoriam
Xavier Montanyà
12.02.2008
-
Hi ha país, al Sud
Albert Dasí
08.02.2008
Martí Estruch Axmacher
18.01.2008
Ibarretxe hi va
Sí, senyores i senyors: Ibarretxe hi va. Ahir ho va explicar a Barcelona. Aviat és dit, això d'anar-hi. Anar-hi vol dir fer avançar un país malgrat saber que el país veí, molt més potent, posarà en funcionament tota la maquinària per mirar d'agafar les regnes, de frenar l'embranzida, de posar pals a les rodes, fent joc brut si molt convé, i de ben segur que li convindrà. Però quan un país com Euskal Herria té una societat que tiba, una classe política sòlida i un líder disposat a jugar-s'hi bou i esquelles, hi pot anar.
Veure i escoltar el president Ibarretxe en directe impressiona. Encara recordo que, l'any 2002, l'Opinió Catalana el va convidar a inaugurar unes jornades que es van fer a Sant Feliu de Guíxols. Hi va presentar el seu pla sobiranista i l'auditori va quedar fascinat. Ibarretxe domina a la perfecció l'oratòria i les tècniques de comunicació, i des de dalt de l'escenari transmet honestedat i encomana entusiasme. Segurament que són els dots mínims que cal exigir al president d'un país. Alguns països, com el nostre, tenen un nivell d'exigència més baix, òbviament.
I què va dir ahir Ibarretxe a Barcelona? Moltes coses, entre cites de Martí i Pol i de Raimon, davant un públic que el va ovacionar unes quantes vegades. El president basc va exposar el full de ruta que porta a un referèndum sobre la independència l'any 2010, passant per una consulta popular, el mes d'octubre, per refermar el seu dret de decidir. També va deixar clar que el full de ruta no era el projecte, sinó tan sols la metodologia. Els catalans, que de moment només tenim una data llunyana, faríem bé de tenir-ho present, això.
Un dels aspectes en què més va insistir Ibarretxe és que ha arribat l'hora que sigui la societat basca qui faci sentir la veu i digui quina mena de relació vol mantenir amb Espanya, per superar les èpoques en què eren ETA i el govern espanyol de torn els qui marcaven el tempo i el calendari de diàlegs o de no-diàlegs. També va dir que estava tip que Madrid tingués carta blanca per a infringir un estatut com el de Gernika o tombar el nou estatut del 2004. Quan va explicar que al País Basc diuen que el primer cop que algú t'enganya és culpa seva, però que el segon cop és culpa teva, el públic va aplaudir, i molts teníem el míster Bean espanyol al cap.
Per part meva, dues discrepàncies amb el discurs d'Ibarretxe. La primera, quan va dir que Zapatero va fer un intent honest de negociar amb ETA. Intent honest? Zapatero els va enganyar, com fa amb tothom; l'única diferència és que, segurament, enganyar una organització armada és moralment més acceptable. I en segon lloc, vaig trobar a faltar una denúncia de la persecució judicial a la qual són sotmesos els integrants de l'esquerra abertzale. D'aquests, només va dir que hi comptava per debatre el futur del país, però potser caldria demanar que algú els tregui les manilles abans de començar a parlar i que deixin de tancar els mitjans de comunicació que els són afins.
Vénen mesos i anys en què, d'Ibarretxe i del País Basc, en sentirem parlar tant o més que fins ara. Ells hi van. Nosaltres encara no, tot i que ens han col·locat la pastanaga a l'any 2014. Fins ara la basquitis que hem sofert a Catalunya no ens ha servit de gaire més que per llepar-nos les ferides i deprimir-nos perquè ells sempre la tenen més grossa: la classe política, la valentia i la capacitat recaptadora. Fóra bo que a partir d'ara ens servís per treure lliçons de com s'ha de fer, això d'anar-hi, i quina mena de líders polítics calen per a estirar el carro. Actualment, a Catalunya, de líder capaç, jo només en veig un o potser ni un.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015