Opinió

 

<65/88>

Marta Rojals

21.04.2015

El coratge és de valents

Diumenge Amposta va aplegar una manifestació d'ebrencs que, per a uns altres ebrencs, ens quedava a milions de quilòmetres. De fet, entre uns i altres hi havia un món, una via làctia, un univers de separació. 'Sí als bous!' n'era el lema, un lema equívoc perquè sembla que va a favor de les bèsties, quan és evident que els va en contra. Si no, canvieu 'bous' pel vostre nom de pila, o pel nom del vostre gos, i veureu com el bonic missatge, per tot allò que no diu, esdevé un malson.


'Sí als bous!' és com aquells rètols de les carnisseries on un porc o una vedella et conviden a entrar, somrients. Per a ajustar-se a la lògica, hi falta un complement bàsic: la veritat. 'Sí al maltractament dels bous!' o 'Sí al sadisme amb els bous!' serien opcions plausibles, com també la més general: 'Sí a obligar els bous a fer el que no volen fer', que fins i tot l'entendria un xiquet de P3. Però en les manifestacions a favor del maltractament animal, mai no hi veurem pancartes completes ni explícites, perquè el primer punt dels pro-maltractament és negar sempre, sempre, que hi hagi maltractament.


El lema de 'Sí als bous!', amb la seva incompleció, oculta la realitat que els pro-maltractament malden per amagar-se a ells mateixos. Tenim, per entendre'ns, una gent que gaudeix espantant, estressant, traumatitzant, ferint, lligant, cremant, fatigant, punxant o ofegant un toro, i que ho nega. Aquesta negació els fa buscar els subterfugis per no reconèixer un gaudi insà en la seua persona. I no només això, sinó que pretenen que la seua percepció irracional s'imposi per sobre dels fets empírics: jo no ho veig així, per tant això no passa. Un desajust que, bufa, desespera els del cantó de la raó.


La saviesa popular diu, de manera més o menys afortunada, que no hi ha pitjor cec que qui no vol veure-hi. Aplicat a les mancances de debò, les que són nocives, no hi ha pitjor maltractador que qui no reconeix que ho és. Podríem demanar a algú pro-crueltat: Vostè gaudeix, estressant una bèstia?, per posar-nos suaus, i de seguida et saltarà a la jugular amb el subterfugi que sempre s'ha fet i és una tradició. A vostè li agrada, cagar ajupit? Oh, oh, dos-cents mil anys que s'ha fet m'avalen, és una tradició! I la que fa més gràcia, d'algú a qui el patiment d'un brau li importa una merda: 'El toro no pateix.' Vejam si ens entenem: com si li volen posar un collaret de flors; les bèsties, en les festes de la gent, no hi han de fotre res. Però d'això ja en parlarem el 2023.


De la mateixa manera, deixeu-m'ho dir, els polítics covards d'aquest país nostre, els qui van abolir les curses de braus però es van acollonir amb el maltractament dels bous, s'excusen que [la crueltat animal] és una cosa que es perdrà sola, que les noves generacions ja no ho toleraran. 'Crueltat animal' ho he inserit jo perquè aquests cagats no tenen coratge de dir-ho, perquè és explicar-se massa, perquè és ser massa clar, com amb la pancarta que dèiem abans. Ells compten vots a favor de la crueltat animal i compten vots en contra, i si a l'Ebre en surten més a favor, ells hi voten a favor. Els pro-crueltat animal podeu estar contents: teniu els polítics que us mereixeu.


Dèiem que el coratge és de valents, i avui no hem parlat de valents. Hem parlat de gent que es refugien en paraules tapadora com 'tradició', 'festa' i 'cultura' per no haver d'admetre que només són cruels. Tota la valentia que posen a defensar la seua 'tradició', paraula blanca i lluminosa, els manca a l'hora de reconèixer les pròpies ombres i foscors. En aquest petit forat, si fos de vergonya, hi hauria esperança. Com en aquella pancarta a mitges —'Sí als bous!'— que no vol dir-ho tot.

Editorial