Em pot repetir la pregunta?

Dijous passat, al matinal de Catràdio, el senyor Fuentes va proposar una pregunta als oients: ‘Vols ser independent?’ Així, sense especificar, i va ser prou hàbil de no fer-ho. Va triar, doncs, de llançar a l’audiència una interrogació personal, d’assenyalar-nos el nas i demanar-nos: ‘I tu, què vols per a tu mateix?’ Doncs això, que molt hàbil.

Si la qüestió hagués estat si volíem la independència, també sense especificar, segurament els resultats haurien sigut diferents. La parauleta, de tant passar-la per la rentadora, la centrifugadora i l’assecadora, qui l’aixeca o l’espolsa s’hi veu massa a través. Per als qui la Independència és la dona del sac, especialment, canviar la perspectiva de la pregunta és fer-los una finta als dogmes. I ah, carai: un cop regatejats els dogmes, es desencadena l’activitat de pensar.

Ser independents ens porta al cap tot de diapositives personals que ens fan mirar lluny, més enllà de la pantalla de projecció. En una diapositiva, ens hi veiem a nosaltres mateixos quan vam assolir la majoria d’edat, sentint-nos plens d’energia i de confiança en un futur en què ja no hauríem de demanar permís per equivocar-nos i rectificar solets. En una altra diapo, hi sortim amb els col·legues la primera nit que no hem hagut de demanar al papa i a la mama per l’hora de tornar (si t’hi fixes, a l’altra punta de la barra, una mica borrós, s’hi veu aquell galtes que sempre desapareixia al lavabo quan tocava de passar comptes al Pans). En aquesta, ja més madurets, estem domiciliant la primera nòmina en una llibreta pròpia, o emprenent el nostre negociet, signant papers, aquí i aquí, al nostre nom. En la següent, fem una còpia de les claus de la república independent de casa nostra, que hem decorat al nostre gust, encara que la sogra ens recriminés que tots aquests colors li feien venir mal de cap. Aquí, amb la butxaca encarrilada, unes vacances amb els cabells al vent per carreteres amples i infinites, coneixent món i intercanviant adreces amb altres viatgers, dient-los: ei, que casa meua és casa teua, per al que s’hagi de menester. En fi, no cal passar tot el carro. Qui ha tingut tot això i per les raons que sigui ho ha perdut, sabrà que no només estem parlant de llibertats individuals, sinó també de dignitats personals.

Per als dubtosos, la pregunta ‘Vols la independència?’, per general, elevada i contaminada, pot ser difícil de respondre, però ‘Vols ser independent?’, per particular i rasa, és fàcil. Fem fàcils les coses, doncs, reformulem la fórmula. Per fer-ho més senzill encara, una servidora proposaria de desdoblar la qüestió per edats: per als més joves: ‘Vols ser independent?’, i per als més grans: ‘Vols ser dependent?’. Així, sense especificar, que cadascú hi entengui el que hi hagi d’entendre. Al cap i a la fi, és una pregunta personal.

marta.rojals@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

'Si la qüestió hagués estat si volíem la independència, també sense especificar, segurament els resultats haurien sigut diferents. La parauleta, de tant passar-la per la rentadora, la centrifugadora i l’assecadora, qui l’aixeca o l’espolsa s’hi veu massa a través.'

'Per fer-ho més senzill encara, una servidora proposaria de desdoblar la qüestió per edats: per als més joves: ‘Vols ser independent?’, i per als més grans: ‘Vols ser dependent?’. Així, sense especificar, que cadascú hi entengui el que hi hagi d’entendre. Al cap i a la fi, és una pregunta personal.'