Stuart Christie contra Franco, encara

Un dia molt calorós de l'estiu del 1964, l'anarquista escocès Stuart Christie, de divuit anys, passava en autostop, la frontera de la Jonquera amb uns paquets d'explosiu plàstic i detonadors enganxats al cos amb esparadrap. 'Turista', va dir al guàrdia civil. Va fer un esforç per pronunciar bé les síl·labes. Tenia por que, per culpa del seu precari espanyol, s'entengués 'terrorista'. I va colar. Carregat amb una motxilla, un 'kilt' escocès i el material, amb aire de jove despistat fent vacances, va passar per Barcelona en direcció a Madrid. Però allà, tot just arribar-hi, va ser detingut per la Brigada Político-Social, en companyia del seu contacte Fernando Carballo.

Un any abans, l'agost del 1963, el règim havia garrotat, amb acusacions falses, els joves llibertaris Francisco Granados i Joaquín Delgado, que formaven part d'un complot per a atemptar contra el general Franco. La policia francesa i l'espanyola col·laboraven estretament en la persecució del moviment llibertari. La repressió era implacable. Tot i amb això, Stuart Christie, desafiant el terror imposat, es va presentar a 'Defensa Interior', l'òrgan secret anarquista amb seu a París, per participar en les accions. La guerra civil espanyola, sol dir, va ser per a ell, probablement, la referència moral més important del segle XX. Generositat i valentia movia el jove escocès, i molts joves europeus que en aquells anys van col·laborar en la lluita armada contra Franco. Van ser com una segona tongada de brigadistes internacionals, en la clandestinitat.

Stuart Christie va ser torturat als calabossos de la DGS, li van fer un consell de guerra i el van condemnar a vint anys de presó. Després de passar tres anys a Carabanchel, el 1967 va sortir en llibertat gràcies a un indult particular. El seu cas va tenir repercussió a Europa, i va ser una qüestió diplomàticament delicada per al règim. La crònica d'aquells tres anys, l'ha escrita a 'Franco me hizo terrorista' (Temas de hoy, 2005), una gran descripció de les tenebres repressives del règim dels anys 60, un testimoni vital compromès, crític, irònic i profund de la sordidesa del sistema. I també de l'ambient que imperava entre els activistes polítics empresonats, les seves aspiracions, els seus anhels i el ressò que els arribava de l'exterior, de la grisor de l'estat espanyol, i l'efervescència de l'Europa dels seixanta, i els moviments alternatius, culturals i contraculturals. Per mi, és de gran valor, sobretot, la seva descripció de la litúrgia repressiva i brutal del franquisme i de tots els seus sinistres personatges. Un cop alliberat, Christie va ser molt actiu als comitès pro-presos de la Gran Bretanya, com l'anarquista Black Cross. Fins i tot el van tornar a empresonar com a sospitós de pertànyer al grup d'acció Angry Brigade. 'Franco me hizo terrorista' és el seu segon volum de memòries, 'The Christie files', que comencen amb 'My granny made me an anarchist' (2002) i s'acaben amb 'Edward Heath made me angry' (2004), encara inèdits aquí. La tasca de Christie com a escriptor i editor de temes anarquistes i històrics és encomiable. És fundador de l'editorial Christiebooks i gestiona un canal de televisió en línia, Anarchist Film Channel, amb més de vuit-cents documentals i films de temes llibertaris i històrics arxivats.

Per què parlo avui de Stuart Christie i del seu llibre de fa sis anys? Sempre convé de recordar els lluitadors antifranquistes com ell, l'obra del qual, com a escriptor i activista és, a més, molt interessant i recomanable. Però és que, a sobre, avui es troba immergit en un kafkià i grotesc laberint burocràtic perquè l'estat espanyol reconegui la seva lluita i la repressió que va sofrir. El 2009 l'Oficina de les Víctimes de la Guerra Civil i de la Dictadura li va manifestar que el seu expedient era complet, que no calia que aportés més documentació, que amb els anys de presó n'hi havia prou i que el gener del 2010 rebria la resolució de reconeixement oficial. No ha estat així. Ben altrament. Des d'aleshores algunes institucions de l'estat: Ministeri de Justícia, Institucions Penitenciàries, Ministeri de l'Interior, li han anat enviant cartes i documents innecessaris, o repetitius, com si una mà misteriosa volgués ajornar el seu cas. Patètic país, que trenta anys després de la mort del dictador, aprova una llei de la memòria insuficient i deficitària i, a més, ofega als laberints burocràtics del sistema les justes demandes dels represaliats per la dictadura. Franco va morir el 75, però l'aparell de l'estat que ell va forjar encara el sobreviu avui.

xavier.montanya@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Franco va morir el 75, però l'aparell de l'estat que ell va forjar encara el sobreviu.