Mal per mal

Aquests dies que, més que mai, qui té una feina té un tresor, hem sabut que alguns caps espavilats aprofiten les vicissituds de la crisi per provar d’instaurar el dret de cuixa sobre les subordinades. Una realitat lamentable fins a l’extrem que, segons els sindicats, es donen casos de treballadores a les quals els superiors jeràrquics han sol·licitat favors sexuals en canvi de no incorporar-les als expedients de regulació de les seues empreses agòniques. Amb aquesta informació a les mans, sembla que hauria de ser prou clar quins individus mereixen l’honor d’encapçalar les llistes de segons quins ERO. Posats a fer net, fem-ho bé de bon començament.

Segons dades de fa tres anys, un 25% de les treballadores de l’estat han esdevingut víctimes d’alguna variant d’assetjament sexual a la feina. Una de cada quatre, que aviat és dit. Doncs en època de vaques magres, a jutjar pel notable augment de les denúncies, aquesta proporció va pel camí de fer curt. Els aprofitats surten ara de sota les pedres amb la penosa esperança que la necessitat els portarà sucoses rebaixes de la dignitat de les treballadores. Es deuen creure que, amb una petita empenta de caire coactiu, elles els trobaran de cop tan irresistibles que no podran evitar de prestar-se feliçment i voluntària al joc de la dita eròtica del poder. Ara, tampoc no ens malfiem d’entrada, perquè, segons els assetjadors, aquí ningú no obliga ningú. És allò tan subtil de: tu mateixa, nena, però decideix-te ràpid que a la taula del despatx m’hi cremen cinquanta currículums, i ves que demà no siguin cent.

El pitjor del cas és que, quan una treballadora té la desgràcia de ser sexualment assetjada a la feina, ha begut oli per partida doble: tant el fet de plantar-se al xantatge com el fet de denunciar-lo solen derivar en un acomiadament cantat. Segons amb qui es facin els tractes, la manera d’anar a petar al carrer només varia en les formes: o bé l’abusador contrariat t’hi plantifica directament per ’incompliment del contracte’, o bé les altes instàncies et pacten una paternal ‘desvinculació’ de l’empresa, no fos cas que hi prenguessis més mal. Tu tries quina humiliació et ve més de gust passar: la de ser una simple víctima o la de ser una doble víctima, que en aquestes coses també hi ha graus. Les minses probabilitats de conservar el lloc de feina aviat són comptades: només un cinc per cent d’aquests abusos s’acaba amb l’acomiadament de l’assetjador. Ara que la feina amaina i sembla que tenim més temps, potser ha arribat el moment de fer-nos-ho mirar, abans que aquests brots verds que diu que s’anuncien a l’horitzó no siguin tan ufanosos que ens tornin a tapar la vista.

marta.rojals@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Segons dades de fa tres anys, un 25% de les treballadores de l’estat han esdevingut víctimes d’alguna variant d’assetjament sexual.

Quan una treballadora té la desgràcia de ser sexualment assetjada a la feina, ha begut oli per partida doble: tant plantar-se al xantatge com denunciar-lo solen derivar en un acomiadament cantat.