Els sofàs que hem de matar

Entro a Pompi (il regno del tiramisù) amb la violència d'en Žižek ressonant-me al cervell i la de Joy Division, a les orelles, em trec els auriculars i el caminar marcial que va amb la música, les botes i l'abric. Són quarts d'onze d'un dimecres vulgar, el sol esclata i a fora sento el fred d'un bon hivern europeu. A la piazza dei Re di Roma cinc negres esbocinen la pista de gel a cops de mall; ahir encara hi patinaven els nens i alguna parella. De cop, la comitiva oficial encapçalada per mitja dotzena de motoristes i molta metralleta passa rabent amb les sirenes a tot volum i es perd camí del centre. No gaire lluny, una cita apòcrifa del fill de Déu diu, oficialitzada i imponent: 'Tu es Petrus et super hanc petram aedificabo ecclesiam meam, et tibi dabo claves regni coelorum.'

Miro enlaire a través de l'aparador que anuncia els dolços i, abocat a una finestra de la façana del davant, veig el querubí de pell blanca i cabells d'or que em llança un petó esforçant la vista, enlluernat, com un miratge abans d'anar a fer hores pels turistes; però ja en sóc fora i aparto la mirada per concentrar-me: Pere no m'obrirà la porta (a mi ni als meus iguals) i hauré de repartir cops i tallar caps (igual que els meus iguals) per obrir-me pas (entre els meus iguals), amb la mateixa força i determinació de qui vol rebentar el gruix del gel sota el sol que brilla fred com qualsevol legislació feta a les esferes per divinitats inescrutables, indubtablement superiors. Pagar a la caixa, cafè a la barra, Termini, Fiumicino, Barajas, Tribunal. Al cel i a la terra la llei és present i s'executa sobre mi i els meus iguals: castiga quan mires amunt.

No vaig a veure Bacon. No vaig a veure Valldosera. No vaig a veure les ombres ni els palaus. Em posa calent la Reina Sofía quan em parla en català: cada nit me la pelo a l'hotel sobre els llençols i cada matí em fa vergonya que alguna romanesa se n'adoni quan fa el llit. I em sorprèn el simulacre mesquí de la mosqueta morta imperial, a la conquesta del tron fent com que hi va de passada. Jo igual que a Pompi, però sense el dolç: passar per caixa i adéu.

Deu dies després i sóc a Viladomat: hi ha pares i filles i mares i fills i molts rastres de vides començades entre el quaranta-dos i el noranta-vuit asseguts en un menjador de l'Eixample. No hi ha legislació ni jerarquia, cap fortalesa moral que necessiti masover. Tothom hi és curiós dels altres. Hi ha el savi, les amazones quasi Lisístrates, però que vols al teu vaixell, la princesa del rock que escriu un conte, hormones vàries i uns altres espècimens que aniran furgant amb gust i ganes i sentint les pessigolles de les furgues dels altres. No hi ha la por, ni la violència, ni quedar bé ni mala jeia. Som en un lloc, amb diferència, on els éssers són iguals sense assemblar-se en res. Si les persones compten, els ciutadans de dret improvisem i la llum del món som tots.

Als sofàs de la ciutat el poder dels divins, en absència seva, s'expressa, lliure. No és la justícia, és clar, ni el sentit o el bé comú, sinó la mesquinesa onanista, divisa corrent. Diuen: tradueix, que volem entendre-ho. I és que no ho han entès. Com ens ho farem per exterminar-los? Diu en Žižek que val més no fer res. Jo dic que ja cal que ens hi posem, abans que no sigui massa tard.

ocaba@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet