L'escola, quin excés

En un període de temps breu hem passat del no-res a l'abundància, en això de posar l'escola al capdamunt del debat social. Excuseu-me la histèria, però alguns plats comencen a embafar, de tant plens que ens els serveixen, sobretot d'algunes menges inoportunes, aprofitades, que costen més de digerir. L'escola es troba en ple debat, al nord i al sud, amb llei o amb normativa. Amb trellat o amb disbauxa, passem de l'esperpent a la racionalitat, no sabem destriar el gra de la palla, allò que quedarà perquè és bàsic, d'allò més superflu que no ens porta enlloc. L'excés, ho diuen els més vells, siga d'il·lustrats o d'analfabets, no és bo. No és bo l'excés, segons la saviesa popular.

El punt d'inflexió de l'excés va ser aquell debat televisiu, amb dotze ponents, i dotze més del públic, i dotze que també volien dir-hi la seua, i dotze que responien amb un interès particular, i aquell presentador, immoderat, que anava amunt i avall com una estrella, repartint tocs i vares, perquè tots quaranta-vuit volien explicar la seua història particular. Alguns, més savis, ja van apamar que no en traurien gaire clarícia, de l'abundància, perquè no per més veus o més debat, els punts i els acords són més nets. Per més que l'escola siga feta de milers d'històries particulars, segurament ben interessants, no ho neguem pas, demana consens i amplitud d'expectatives, però no excés.

N'hi va haver que van fer el murri i es van enretirar. N'hi hagué que continuaren enrocats en l'histerisme, com si l'escola pogués salvar el món, o el sistema de pensions, o pogués recuperar de colp tots els anys de dictadura, de transició i de democràcia d'una sola direcció. No, l'escola no reparteix la felicitat, encara que puga contribuir-hi. I encara tancaré el detall de l'excés, en aquell moment que l'home va demanar feina, i va exigir responsabilitat, i que no defallíssem, llavors van ploure els sindicats i els mestres, cadascun amb una història-histèria particular, i se li van tirar al damunt com llops.
Sóc partidari del debat, de la reflexió, del treball intens de l'escola, fins i tot de l'escola com a punta de llança social, al costat d'unes altres empreses igualment lloables, amb objectius igualment nobles. Però no podem córrer contra el temps, ni saltar camins, ni tallar per sendes, a risc de fer perir un inici de curs, aquesta vegada sí: prometedor, del debat sobre l'escola mateix. Perquè l'excés, i tibar la corda sobre manera, ens farà caure de nou, mutilarà l'entusiasme dels mestres i de tants agents que ens fan costat. Mesura i saviesa de mestres. De tant que fa que dediquem a cercar maneres de millorar cada dia. Despullats del pes de voler salvar el món, o d'arribar a Ítaca com uns titans. No som titans, ni cíclops, ni àngels ni dimonis.

A València solament abastem el 26% de l'alumnat en la llengua dels valencians; a Barcelona, tot just si governem el 40% del currículum propi; més al nord, a penes si ens deixen alenar quatre escoles i un corral; i a les Illes, si fa no fa, no hi bufa pas millor vent… Ves si ens manca tram, que hàgem de gitar-nos de morros contra l'impossible. Sense defugir horitzons, guanyem el dia a dia.

adasi@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet