Solstici

Arriben les fogueres de Sant Joan i, doncs, un seguit d'aplecs, concerts, barraques i festes populars que omplen de màgia els mesos de vacances. Una manera de gaudir de l’estiu que mobilitza milers de joves d’aquest país i que els permet de viatjar, de conèixer territori i de compartir experiències. En la societat en què vivim, beneficiar-se d'aquest model de cultura i d'oci de prestigi no és solament un luxe per als qui a l’hivern habiten les aules, sinó també una necessitat. Perquè contribueix a bastir el nostre futur com a poble, però també perquè ajuda a construir-lo més respectuós, obert i tolerant. I en vist de com bull Europa avui, en aquest sentit, no crec que diga cap disbarat.

L'estiu és, per a mi, una època de l'any ben especial. Supose que ho és per a tothom, però per als qui ens dediquem a la faràndula sempre és sinònim de feina, viatges i gresca. Però no sempre ha estat així. De ben menut passava l'estiu a l’apartament dels avis. Allí no feia res més que mirar-me el melic, el de les xiques inassolibles de la platja i el que en forma de ranura se m’empassava els cinc duros diaris de l’Street Fighter. Després, amb la desagradable irrupció de l’acne, vaig preferir gastar la meua anhelada autonomia, durant les vacances, vagarejant pels carrers del barri del Carme de València. Supose que no volia separar-me ni un minut dels amics ni dels intensos amors propis de l’edat, que m’absorbien. I així, xerrant i callant, matàvem les hores provant de satisfer les inquietuds adolescents.

Aquell ostracisme va afavorir que, a la primeria del grup, tots els viatges foren vistos per nosaltres com pures aventures. I és que de sobte vam passar d'estar-nos tot el dia prenent el sol en un banc de ferro, a voltar amb furgoneta pels desconeguts paisatges del nostre país. I quines sensacions! Encara recorde aquelles cares d’emoció quan anàvem cap als pobles amagats del Comtat, quan descobríem les valls de la Marina, quan ens aventuràvem pels boscos de la Selva o quan de cop i volta ens trobàvem entre milers i milers de joves com nosaltres ballant sota les nits estelades de Mallorca. Sí, allò era increïble. Aquella sensació de conèixer gent jove amb qui compartíem gustos, inquietuds i llengua, ens feia sentir vius, que no érem sols i, sobretot, que hi havia tot un món més enllà de les nostres frustracions.

Amb tot això no voldria ara fer una apologia dels meus records d’adolescent, sinó destacar com ha estat d’important, per a mi, conèixer el territori durant les vacances d’estiu, i com continua essent-ho per a milers de joves d’aquest país. I ho és gràcies a una ruta d’aplecs, concerts, barraques, envelats i festes populars i alternatives que s’organitzen cada any amb l’esforç de joves, i no tan joves, que s’ajunten i treballen des del voluntarisme propi dels qui fan però que no es veuen. Des de l’Aplec dels Ports a les festes de la Patum, des de les festes de Gràcia a les de Pedreguer, des de les Barraques de Banyoles a les Festes de la Terra de Formentera, s’ha creat un teixit de reclams ben atractiu que contribueix no solament a fomentar la cultura pròpia, sinó també a estendre valors com la convivència, el respecte i la participació.

Però aquest model de cultura i d'oci competeix amb els que ens arriben des d’unes altres mentalitats. Uns altres models sostinguts per poderoses maquinàries i que juguen amb les frustracions dels més joves per impregnar-ne les modes que fan seues. Per això, i en vist de l’onada xenòfoba que batzega Europa aquests dies, parlar de fomentar la cultura de la festa popular, participativa, oberta i constructiva, entre els qui abandonen les aules quan arriba Sant Joan em sembla, més que una simple opció, una bona aposta per a continuar celebrant en pau els solsticis que vindran.

xavisarria@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet