Opinió

 

<65/88>

Jordi Borda

31.03.2008

L'‘establishment’ blau-grana.

Aquell estiu del 2003 se sentien sols. Es veien a si mateixos com uns joves intrusos, banderers de la revolució. I, amb més o menys motius, sentien l'alè de l'‘establishment’ social, econòmic i mediàtic del país que havia apostat indissimuladament per Lluís Bassat. Pot semblar estrany vist des del moment actual, però segurament que fins el 17 de maig de 2006 Laporta i la seva junta no van perdre la sensació de creure's amenaçats pels qui podien aprofitar la primera patinada i expulsar-los del poder.

L'‘establishment’ els ha acabat acceptant, alhora que l'esperit revolucionari ja no és sinó un dolç record . És el que volien, són ‘establishment’ i ho són, sobretot, gràcies als èxits esportius. Els necessitaven tant, aquests èxits, que van blindar el vestidor d'influències externes pensant que així el protegien. Amb el temps, les estructures del club s'han acabat sotmetent als capricis dels jugadors i han reduït a la mínima expressió el contacte amb el món exterior i l'exigència de responsabilitats que ha d'acompanyar els privilegis de què gaudeixen. Amb les excepcions dels catalans, hi ha molts jugadors que únicament entren en contacte amb socis i afeccionats quan aquests els troben de nit en determinats locals nocturns (últimament aquests contactes acaben accidentadament). Amb tantes barreres, algú es pot creure que un jugador tan fred i distant com Thierry Henry pot descodificar el sentiment barcelonista? Per posar l'exemple més flagrant. I, creguin-me, no hi ha ningú al club que tingui prou autoritat ara mateix sobre la majoria de les estrelles de la plantilla per a fer-los complir, per exemple, compromisos institucionals.

La situació és tan desesperada que el Barça ha utilitzat els seus mitjans oficials per demanar el famós 'mecagoncony' a l'entorn, però és incapaç d'aixecar la veu entre les quatre parets bunqueritzades on treballa l'equip. És tan crítica que Laporta ha baixat al vestidor per oferir diners en canvi que es classifiquin per a la final de Copa. Res a veure amb el desacomplexament i les apostes decidides de la revolució de l'estiu del 2003 i molt a veure amb allò que faria Ruiz de Lopera.

La pitjor cosa de totes és que hem arribat en un moment d'aquells en què calen solucions dràstiques, neteges, trencaments. I repasso i repasso, però no trobo en tota la història cap revolució ni una impulsada des de l'‘establishment’.

Editorial