Dels bons (i mals) usos de l'email

La revolta democràtica de dissabte es va basar en les noves tecnologies. En tota mena de webs, en cadenes immenses de correus electrònics i, sobretot, en missatges immediats als telèfons mòbils. Això explica, entre més coses, el desconcert dels partits polítics i de molts càrrecs institucionals que es demanaven d'on havia eixit tota aquella gent. No era la primera vegada que passava. Les manifestacions contra la guerra d'ara fa un any ja foren desencadenades per un mecanisme bastant semblant. Però dissabte s'hi va sumar l'eficàcia espectacular dels SMS. Les companyies de mòbils afirmen que dissabte van enviar un vint per cent més de missatges que no un dia normal. No m'estranya. Jo en vaig rebre set o vuit, i no sé pas qui me'ls va enviar. Els guarde. I quan tots plegats haurem descansat una miqueta, ja miraré de trucar els amables comunicants i esbrinar qui són. L'entusiasme pel correu electrònic i l'SMS es va abrandar diumenge al vespre i dilluns, sobretot entre els partits polítics d'esquerres. Ja n'hi ha un, fins i tot, que ha encarregat un banc de dades amb mòbils per a poder-hi enviar missatges. Esperem que no n'abusen.
Ara, aquest entusiasme, l'hauríem de refrenar una mica. Ahir al matí, sobretot a Barcelona i Madrid, van tornar a circular missatges, ara correus electrònics, per propagar un rumor gratuït; malintencionat, si més no. Diguem-ho clar: algú es va inventar una bola monumental i la va fer circular.
La bola en qüestió era el relat d'un cop d'estat que el Partit Popular hauria volgut fer diumenge a la matinada. Algunes versions del correu deien que es basaven en la cadena Ser. De fet, sí que havia aparegut en un fòrum de la cadena Ser, però no és pas igual que dir, ni de bon tros, que era de l'equip de redacció d'aquesta emissora. I a partir d'aquí van començar a córrer tota mena de rumors i d'alarmes. Cada volta més alarmades.
L'anàlisi del correu electrònic en qüestió era senzilla i demolidora. N'hi havia prou de conèixer una miqueta la constitució espanyola per a adonar-se que la historieta no tenia ni cap ni peus. S'hi afirmava que el rei d'Espanya havia salvat la situació negant-se (supose que en un gest heroic...) a signar un decret d'excepció. Deixant de banda aquesta reiterativa hagiografia borbònica, n'hi ha prou de llegir l'article 116 de la constitució espanyola per a comprovar que, l'estat d'excepció, l'ha de declarar el govern, després d'haver-ne informat el Parlament. Estalvie al lector la rocambolesca seqüència que explicava els vaivens del ministre Acebes, que, segons aquest email fals, s'havia passat el dia anant amunt i avall, de Madrid a la Sarsuela, i sant tornem-hi.
Per quin motiu tanta gent se'l va creure, ahir, aquest correu i se'n va alarmar? A parer meu, simplement, perquè mentir tant com ha mentit el govern del PP té com a conseqüència que qualsevol cosa esdevé creïble. Pedro Almodóvar, sense encomanar-se ni a Déu ni al diable, fins i tot en va parlar en públic, amb què va investir d'una curiosa credibilitat aparent una història que no s'aguantava gens ni mica.
Al final d'aquesta pel·lícula, la conclusió substancial és que l'única arma que tenim per a guiar-nos en tot aquest batibull és l'esperit crític, i una certa serenitat. Ser escèptics, vaja. Si no em falla la memòria, Joan Fuster ho definia així: 'Ser escèptic és equivalent a proclamar el sentit crític en totes les coses.' Doncs, això.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet