Opinió
-
Jordi Llaonart: 'Hem guanyat la guerra a Líbia'
Jordi Llaonart
21.10.2011
-
Miquel Sellarès: 'L'estat s'ha quedat sense coartada'
Miquel Sellarès
20.10.2011
-
Mariano Ferrer: 'Ara vindrà la vomitera de tots els qui han viscut del conflicte'
Mariano Ferrer
20.10.2011
-
Imanol Murua: 'El final d'ETA no és el final del conflicte polític basc'
Imanol Murua
20.10.2011
-
Rematant Gaddafi
Josep Martinoy
20.10.2011
-
Joaquim Boixareu: 'Cal continuar pressionant perquè les decisions s'executin com més aviat millor'
Joaquim Boixareu
19.10.2011
-
Germà Bel: 'És un cafè per a tothom sense més cafè'
Germà Bel
19.10.2011
-
Joan Amorós: 'Avui hem tingut una bona notícia, però alerta, perquè no hi ha res guanyat'
Joan Amorós
19.10.2011
-
Eliseu Climent: 'Caldrà continuar pressionant perquè el corredor mediterrani siga realitat'
Eliseu Climent
19.10.2011
-
Josep Vicent Boira: 'La pressió social i el consens entre el País Valencià i Catalunya han estat fonamentals'
Josep Vicent Boira
19.10.2011
-
Alfons López Tena: 'La Generalitat anirà a la festa de Blanco pel corredor en un acte de provincianisme i subordinació'
Alfons López Tena
18.10.2011
-
Vicenç Altaió: 'La cultura no pot viure mai aliena al món'
Vicenç Altaió
18.10.2011
-
Josep-Lluís Carod-Rovira: 'No m'estranyaria que puguem parlar d'aquí a poc temps d'Otegi lehendakari'
Josep-Lluís Carod-Rovira
18.10.2011
<72/72
Jordi Llaonart
21.10.2011
Jordi Llaonart: 'Hem guanyat la guerra a Líbia'
Un dels fets que m’ha cridat l’atenció del conflicte libi és la velocitat a què els mitjans i l’opinió pública occidental es van decantar pels sediciosos, des del primer moment. De fet, cada dia hem sentit parlar de ciutats 'alliberades' pels rebels. No destacaria aquest fet si no fos perquè, tot just fa vuit anys, les mateixes veus condemnaven amb totes les forces la intenció d’uns altres exèrcits d’alliberar l’Irac, a la seva manera, de les urpes d’un dels tirans més sanguinaris del món àrab.
He llegit i sentit molts arguments favorables a la intervenció estrangera a Líbia, de persones contràries al mateix tipus d’acció a l’Irac. I he trobat que la majoria de les explicacions acaben per justificar els actuals governants d’Occident i criticar els que hi havia abans. Total, que em fa l'efecte que, un cop més, actuem, intervenim, i decidim sobre la vida i la mort dels àrabs guiats per uns criteris del tot casolans. Que la vida de les persones que reclamen ajuda i el respecte dels drets humans depengui del nostre estat d’ànim, o de la popularitat del govern de torn, és injust, perquè pot deixar desemparada molta gent maltractada. I que apostem incondicionalment per un dels bàndols d’un conflicte del qual no en sabem gaire res, és preocupant.
Suposo que, a conseqüència de l’ampli suport popular a aquesta guerra, tot i la nostra consciència pacifista, un dels titulars del dia és que Gaddafi va morir en un atac rebel. Ens agrada de pensar que els libis han fet justícia entre ells, per comptes d’acceptar la possibilitat que el dictador hagi mort en un bombardeig dels nostres avions que, en teoria, només havien d’anar a Líbia per protegir la població de la ciutat de Bengazi, però que han acabat fent-hi la guerra.
Quant al futur més immediat de Líbia, tot indica que la gent humil que havia apostat per Gaddafi, i que s’ha sentit ofesa en veient per la televisió com els rebels maltractaven el cadàver del seu líder, passaran a ocupar un paper marginal. Els privilegis derivats del control de l’administració i de les forces de seguretat passaran de mans d’unes famílies, i unes tribus, a unes altres. I els grans homes de negocis i els polítics de rang més alt, que han viscut a cos de rei durant aquests darrers quaranta-dos anys gràcies a la dictadura, se sabran presentar com la clau necessària de la transició i podran continuar mantenint els privilegis. Això amb el suport d’Occident, que ja pressiona perquè no hi hagi un trencament total amb la gent de l’antic règim. A Líbia, com a l’Iraq, les elits co-responsables de dècades de dictadura i de milers d’assassinats, els tecnòcrates, es posen d’acord per assenyalar com a únic responsable un sol home i la seva família. Sempre que desapareix un tirà, hi ha gent que ens vol fer creure que, amb ell, s’esvaeixen les responsabilitats de dècades de dictadura.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015