Opinió

Jordi Llaonart

21.10.2011

Jordi Llaonart: 'Hem guanyat la guerra a Líbia'

Un dels fets que m’ha cridat l’atenció del conflicte libi és la velocitat a què els mitjans i l’opinió pública occidental es van decantar pels sediciosos, des del primer moment. De fet, cada dia hem sentit parlar de ciutats 'alliberades' pels rebels. No destacaria aquest fet si no fos perquè, tot just fa vuit anys, les mateixes veus condemnaven amb totes les forces la intenció d’uns altres exèrcits d’alliberar l’Irac, a la seva manera, de les urpes d’un dels tirans més sanguinaris del món àrab.

He llegit i sentit molts arguments favorables a la intervenció estrangera a Líbia, de persones contràries al mateix tipus d’acció a l’Irac. I he trobat que la majoria de les explicacions acaben per justificar els actuals governants d’Occident i criticar els que hi havia abans. Total, que em fa l'efecte que, un cop més, actuem, intervenim, i decidim sobre la vida i la mort dels àrabs guiats per uns criteris del tot casolans. Que la vida de les persones que reclamen ajuda i el respecte dels drets humans depengui del nostre estat d’ànim, o de la popularitat del govern de torn, és injust, perquè pot deixar desemparada molta gent maltractada. I que apostem incondicionalment per un dels bàndols d’un conflicte del qual no en sabem gaire res, és preocupant.

Suposo que, a conseqüència de l’ampli suport popular a aquesta guerra, tot i la nostra consciència pacifista, un dels titulars del dia és que Gaddafi va morir en un atac rebel. Ens agrada de pensar que els libis han fet justícia entre ells, per comptes d’acceptar la possibilitat que el dictador hagi mort en un bombardeig dels nostres avions que, en teoria, només havien d’anar a Líbia per protegir la població de la ciutat de Bengazi, però que han acabat fent-hi la guerra.

Quant al futur més immediat de Líbia, tot indica que la gent humil que havia apostat per Gaddafi, i que s’ha sentit ofesa en veient per la televisió com els rebels maltractaven el cadàver del seu líder, passaran a ocupar un paper marginal. Els privilegis derivats del control de l’administració i de les forces de seguretat passaran de mans d’unes famílies, i unes tribus, a unes altres. I els grans homes de negocis i els polítics de rang més alt, que han viscut a cos de rei durant aquests darrers quaranta-dos anys gràcies a la dictadura, se sabran presentar com la clau necessària de la transició i podran continuar mantenint els privilegis. Això amb el suport d’Occident, que ja pressiona perquè no hi hagi un trencament total amb la gent de l’antic règim. A Líbia, com a l’Iraq, les elits co-responsables de dècades de dictadura i de milers d’assassinats, els tecnòcrates, es posen d’acord per assenyalar com a únic responsable un sol home i la seva família. Sempre que desapareix un tirà, hi ha gent que ens vol fer creure que, amb ell, s’esvaeixen les responsabilitats de dècades de dictadura.

Editorial