El MACBA i la política. Reivindicació de les arts visuals catalanes

Benvinguts tots a l'acte de lliurament dels Premis ACCA, en la trenta-unena edició.

Fa uns dies pensava que, per una vegada, la meva intervenció aquí podria ser tranquil·la. Que podria limitar-me a parlar de la nostra associació, dels nostres premis, dels nostres objectius per enguany: publicar un llibre que estem preparant d'homenatge a la Marisa Díez de la Fuente, la Marisa de Ciento, que fa molt pocs dies ens va deixar; posar en marxa una plataforma a la xarxa, Murcritic, de la qual ben aviat rebreu notícies; preparar un simposi sobre la crítica d'art, el desè, en col·laboració amb el nou director d'Arts Santa Mònica... Pensava que, enguany, us podria explicar aquesta mena de coses. Us recordo que, en els tres anys anteriors, ens havíem trobat amb els tancaments successius de l'Espai Zero d'Olot, de Can Xalant de Mataró i el Centre d'Art de Tarragona. I que des de l'associació de crítics d'art, conseqüents amb la defensa d'aquells espais censurats per la política municipal, en fèiem una reivindicació. Enguany, el premi als centres de creació havia anat a parar a La Panera, de Lleida, un espai en actiu, exemplar i de fora del focus central barceloní. Tot pintava bé! O millor que anys anteriors.

Però vet aquí que fa pocs dies va saltar la sorpresa que alguns guionistes malèvols ens havien preparat: enguany el problema no sorgia en un centre perifèric i per la miopia d'uns polítics locals. Ara, la cosa esclatava en el cor del nostre museu d'art contemporani, la que hauria de ser la nau insígnia, el vèrtex o un dels vèrtexs del nostre sector cultural. El MACBA, aquí on avui ens trobem, ha viscut una allau inversemblant d'irracionalitat.

L'episodi ha estat penós, trist, ens ha deixat unes ferides que costaran de cicatritzar. Encara hi ha molt soroll, però deixeu-me fer unes curtes consideracions. Aquí tothom és responsable de les seves decisions, i l'amic Bartomeu Marí també, evidentment. Però jo em nego a fer llenya del col·lega. És massa fàcil procedir com han fet des de l'ajuntament o des de la Generalitat, atribuir-ho tot a una mena de bogeria transitòria d'una persona assenyada com ell. Prefereixo mirar cap amunt. I exercir el meu ofici, o un dels meus oficis, el d'historiador. I aportar una simple dada: tres dels quatre directors que han encapçalat aquesta institució hauran sortit de forma abrupta del seu càrrec. Qui es pensi que això és casualitat és que viu en un país de fantasia, aquella que molts dels nostres dirigents ens volen vendre. No, no és cap casualitat que em Daniel Giralt Miracle, en Miquel Molins i, ara, en Bartomeu Marí hagin plegat veles abans d'hora.

El MACBA té un mal endèmic, estructural; al patronat només s'escolten les veus de polítics, de funcionaris i d'empresaris. I els directors cauen, però ells, ves per on, no es fan mai responsables de res. Per tant, em sembla que ha arribat l'hora que exigim un canvi profund. No es tracta de triar un nou director; abans, cal repensar el museu. Però si repensar el MACBA ho fan els mateixos que han assistit impàvids als terratrèmols, a les ingerències, a les censures monàrquiques (i ho dic en plural, molts ja sabeu per què)... aleshores, ja no cal ni que ens hi posem.

On és la veu de la professió, la dels experts al patronat del MACBA? On és la veu dels qui avui sou presents en aquesta sala, la veu d'artistes, galeristes, teòrics, professors d'universitat, crítics? La nostra veu no s'escolta mai, en una paradoxa que haurem d'arreglar. Que hem d'exigir que arreglem entre tots. És clar que som demòcrates i confiem en el sistema de representació, però no podem tolerar que els ignorants de les arts decideixin, ells sols, sobre les arts. La democràcia ha de ser diària i participativa, i ha de comptar amb els qui més en saben. La comissió delegada d'un museu d'art ha de tenir òptiques que no siguin només les de sempre.

Fa a penes dos mesos ho deia en aquesta mateixa institució, davant el conseller Mascarell i l'alcalde Trias: 'Les administracions no confien en el teixit cultural; no entenen que la cultura es fa des de baix, no per decret; la política ha de donar suport a la creació i al pensament, però “ella no ha de fer cultura”; ha d'afavorir sense intervenir; en comptes de mirar d'arraconar artistes, teòrics, crítics, etc. per mitjà dels protocols instituïts, hauria de fomentar el diàleg entre la creació, el pensament, l'educació i la societat... Jo, humilment —prosseguia—, crec que els polítics culturals haurien de ser com un bon àrbitre de futbol, que no es noti la seva presència, i no que apareguin dia sí i dia també per fotografiar-se, per opinar, per intervenir, per renyar…' I, avui, afegeixo: o per destituir o per ajudar a destituir persones, com Valentin Roma i Paul B. Preciado, que s'havien limitat a fer la feina per la qual havien estat contractats. Des d'aquí el meu suport personal a l'actuació d'aquests dos professionals. Ells no són sinó unes víctimes dels protocols de la política.

Hem d'exigir que se'ns escolti, no per gremialisme, sinó per pur sentit comú. Per la lògica del propi sistema que diu que hem estudiat i ensenyem l'ofici o els oficis, que practiquem les arts o el comissariat d'exposicions, que portem negocis relacionats amb la professió, que vivim (o malvivim) en el sector... Si això és així, per què hem de desistir d'opinar i deixar-ho tot en mans de polítics, funcionaris i empresaris diletants? Per què ho hem de fer si la seva gestió (tres directors dimitits o destituïts de quatre possibles) és plena d'errors, encara que ells mai no els assumeixin?

Parlo en plural perquè fa poques setmanes que hem aconseguit una fita que, personalment, em sembla històrica: totes les associacions vinculades al sector de les arts visuals (AAVC, XarxaProd, Art Barcelona, Gremi de Galeristes, Associació de gestors cultural i l'ACCA) més tots aquelles persones independents que ho han volgut, ens hem constituït en una plataforma de les arts visuals. I ara podem parlar tots a una davant de les administracions, acordem les posicions i, com ja hem anunciat, celebrarem el mes de maig unes jornades de debat. És per aquest nou esperit de col·laboració entre tots nosaltres que avui ens fa il·lusió que la Nora Ancarola, presidenta de l'Associació d'Artistes Visuals, parli en aquest acte, organitzat pels crítics d'art, com a una mena de metàfora de l'actual concordança entre tots els protagonistes reals de les arts visuals a Catalunya.

Tot seguit, i després de la intervenció de la Nora Ancarola, procedirem al repartiment dels Premia ACCA 2014. Uns premis que atorga l'assemblea de l'associació. A tots els premiats us vull enviar la meva felicitació.

I ens veiem l'any vinent amb el desig que haurem aconseguit canviar el rumb de tantes i tantes coses... Tenim molta feina al davant. I l'hem d'encarar amb optimisme, fins i tot diria que amb arrogància: hem de reivindicar el nostre àmbit de treball. Pitjor que ells no ho farem, és evident. Ja em perdonareu que acabi amb un eslògan una mica aviciat: Entre tots, ho farem possible.

Joan M. Minguet, president de l'Associació Catalana de Crítics d'Art (ACCA)

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet