Opinió

Àlvar Valls

12.03.2015

Cas BPA: Andorra a la corda fluixa

Men?ame
 

La denúncia de les autoritats nord-americanes a Banca Privada d'Andorra (BPA) per una suposada neteja de diners procedents d'organitzacions criminals ha posat la plaça financera andorrana, i de retruc tot el país, en la corda fluixa de la credibilitat internacional. L'incident, d'unes dimensions sense precedents, és el sotrac més greu que ha sacsejat el principat pirinenc d'ençà que fa vint-i-dos anys, el 1993, es va aprovar la constitució que va convertir el país en un estat de dret reconegut internacionalment, una efemèride que es commemorarà justament dissabte.


L'incident és un contratemps important per a les autoritats andorranes, que aquests darrers anys s'han esforçat a treure el país de la classificació de paradís fiscal en què el mantenia l'OCDE, cosa que es va aconseguir en canvi d'un seguit de compromisos sobre reforma de la fiscalitat i cooperació internacional que han implicat, entre més mesures, diversos convenis amb els països veïns sobre fiscalitat de l'estalvi, intercanvi d'informació bancària en casos ponderats i, en el terreny intern, la implantació d'una fiscalitat en forma d'IVA de tipus reduït que entrarà en vigor el primer de gener de l'any vinent.


La naturalesa de l'acusació no té res a veure amb la tradicional vocació andorrana de refugi de diner 'negre' ocultat al fisc d'alguns altres països --els quals s'han considerat prou ben atesos amb les reformes recents, que impediran el descontrol tot mantenint un flux de capitals tolerat com a vàlvula d'escapament dels seus propis sistemes--, sinó que entra en el terreny de la delinqüència internacional.


La naturalesa dels fets denunciats ha fet saltar totes les alarmes, i és per això que el cap del govern, Toni Martí --guanyador de les eleccions de l'1 de març passat i actualment en funcions--, va convocar els mitjans per fer una declaració institucional dilluns a la tarda, després d'haver tingut una reunió informativa amb els directius de tots els bancs andorrans i poques hores abans que des de Washington el Financial Crimes Enforcement Network (FinCEN), dependent del Departament del Tresor, fes pública l'acusació.


En la seva declaració, sense opció de preguntes dels periodistes, Martí va posar èmfasi en la diligència amb què Andorra responia als requeriments de Washington, decretant la intervenció de la BPA dilluns a la tarda mateix per l'organisme supervisor, l'Institut Nacional Andorrà de Finances (INAF). I també va voler traslladar diversos missatges en clau externa i interna: que Andorra ha complert sempre les seves obligacions en la lluita contra l'emblanquiment de capitals; que el govern vetllaria 'pel bon nom i la integritat de la plaça financera andorrana'; que els clients de la BPA no havien de patir per res, perquè no es tractava de cap problema de solvència ni de liquiditat, sinó de presumpta mala praxi, i que la investigació sobre el cas es faria 'sense retards ni entrebancs'. I, a més, el cap de govern no va oblidar de destacar que el mateix document del FinCEN reconeixia la col·laboració que aquest organisme havia trobat sempre per part de les autoritats andorranes.


Una plaça bancària peculiar


La plaça bancària andorrana va néixer el 1930 amb la creació del Banc Agrícol i Comercial, lligat a la companyia hidroelèctrica finançada per l'empresari català Miquel Mateu i Pla, i es va consolidar el 1950 amb l'inici de les activitats de Crèdit Andorrà, fruit d'una operació dirigida des de Madrid, mitjançant el Banco Popular Español, per dotar l'Opus Dei d'un banc que pogués operar sense traves en l'àmbit internacional. Mentrestant, el 1935 havia entrat al país la Caixa de Pensions de Catalunya i Balears, i un seguit de moviments empresarials va consolidar el grup format per Banca Mora i Banc Internacional d'Andorra, amb participació del Banco de Bilbao. Va ser, per tant, en els inicis i malgrat la participació de capital andorrà, que amb el temps s'anà engruixint, una plaça bancària subsidiària del sistema econòmic i bancari espanyol. Únicament dues petites banques familiars: Banca Reig, fundada el 1956, i Banca Cassany (1957) eren formades exclusivament per capital andorrà.


El creixement desmesurat d'Andorra durant la segona meitat del segle XX va anar acompanyat d'un creixement paral·lel del negoci bancari, sobredimensionat a causa de la vocació de les entitats andorranes d'acollir capitals de l'estranger provinents de l'ocultació fiscal.


Entrat el segle XXI, dues tendències han marcat el sistema bancari andorrà: els episodis de concentració d'entitats i la desinversió estrangera.


Així, avui operen al principat pirinenc cinc bancs: els tres grans, Crèdit Andorrà, Andbanc (fruit de la fusió del Banc Agrícol i Banca Reig) i Morabanc (hereu dels antics Banc Internacional i Banca Mora), seguits de Banca Privada d'Andorra (successora de Banca Cassany, creada el 1994 amb capital majoritari de la família Cierco i minoritari de Júlia Bonet, de Perfumeries Júlia) i, en el darrer lloc del rànquing, Banc Sabadell d'Andorra, l'única entitat estrangera instal·lada al principat des de l'any 2000.


Pel que fa a la implantació de la banca andorrana a l'estranger, un fenomen també del segle XXI propiciat per una política de diversificació del negoci, només algunes entitats tenen unes poques filials, per bé que en emplaçaments significatius: Andbanc a les Bahames, Suïssa i Luxemburg, Crèdit Andorrà a Panamà i Banca Privada a l'estat espanyol (Banco Madrid) i a l'Uruguai.


La peculiaritat de la plaça andorrana, mancada de lleis de regulació bancària, va fer que l'any 1960 els bancs existents en aquell moment s'apleguessin per redactar un codi deontològic i de bones pràctiques que incloïa, entre més prevencions, l'obligació assumida per cada entitat de prendre les mesures necessàries perquè sota cap concepte no s'introduïssin a Andorra diners d'origen criminal. Aquest codi va ser un element autoregulador fins que a la dècada dels anys noranta, a la llum de la constitució, es van promulgar les lleis bancàries. I cal dir que durant aquests cinquanta-cinc anys mai no havia estat denunciat cap cas d'aquiescència amb diner criminal, ans al contrari, un cas que va aflorar als anys noranta relacionat amb un càrtel colombià va ser denunciat i desmantellat pel mateix banc que havia estat víctima d'engany. Si les actuals acusacions americanes resulten ser certes, serà un fet que el vell codi d'honor haurà estat traït.


Una colla d'interrogants


L'esdeveniment que ha esclatat aquests dies posa el govern i el sistema judicial andorrans contra les cordes per aclarir en només seixanta dies què hi ha de veritat en les acusacions, i, en cas de ser certes, quin abast tenen, quines ramificacions té el cas en els altres països i de quina manera es depuren responsabilitats. La celeritat amb què ha reaccionat el govern i el contingut de la seva declaració institucional fan pensar que aquesta vegada les autoritats no s'aclucaran d'ulls, perquè hi ha en joc és la imatge i la credibilitat del país en un moment en què havia aconseguit treure's del damunt l'etiqueta de deslleialtat internacional.


Però, sobre el cas, hi planen una colla d'interrogants. En primer lloc, caldria escatir per què justament ara els Estats Units fan ús d'unes informacions que fa temps que tenen, relacionades amb el crim organitzat de la Xina, Rússia i Veneçuela, quan aquests dos darrers països mantenen amb Washington una tensió creixent. I resulta sorprenent, com va dir ahir la presidenta de l'Institut Nacional Andorrà de Finances (INAF), Maria Cosan, que els EUA facin l'anunci justament ara, quan els tres casos ja fa temps que han estat judicialitzats en diversos països i Andorra col·labora en la investigació mitjançant la Unitat d'Intel·ligència Financera d'Andorra (UIFAN), que no havia estat alertada de la presumpta implicació andorrana.


Un altre interrogant és per què l'INAF, l'organisme de control i supervisió de les entitats financeres, no havia detectat el cas. Haver-se'n d'assabentar des de Washington no diu gens a favor de la seva gestió i més aviat demanaria dimissions, almenys per part de l'oposició política, la qual quaranta-vuit hores després de l'anunci del cas no ha badat boca, com és habitual al país del Pirineu, on la dinàmica política invita a la ganivetada més o menys com a tot arreu, però a Andorra amb nocturnitat i traïdoria.


Una altra incògnita que s'haurà d'aclarir és si les presumptes males pràctiques de directius de la BPA són imputables a accions individuals aïllades o si obeeixen a una política corporativa de l'entitat, presidida pels germans Higini i Ramon Cierco. En aquest darrer cas, l'afer seria gravíssim i podria acabar amb el tancament de l'entitat.


Sigui com sigui, aquest incòmode afer que acaba de començar, i que el renovat govern de Toni Martí haurà de gestionar, posarà a prova davant de la comunitat internacional la maduresa del petit estat andorrà i la independència del seu govern de grups de pressió domèstics i aliens. Una prova que mai no havia estat tan dura.

Men?ame
 

Editorial