Opinió

Oriol Lluís Gual

08.01.2015

Els qui ens estimem la llibertat sem Charlie

Els noms i els dibuixos ens havien acompanyat sempre. Aquesta revista, de la generació del maig del 68, era tant el fruit dels avis, dels pares o de nosaltres, joves, que ens hi sentíem concernits. I aquest vespre, després de la matança horrorosa del matí, moltes generacions s'han aplegat a les places de les ciutats per dir un últim adéu als nostres dibuixants. Els radicals van cridar 'Hem mort Charlie Hebdo'. Però Charlie Hebdo no s'ha mort. Perquè els qui ens estimem la llibertat sem Charlie. 


És el primer cop que veig els presentadors de la televisió, els convidats i especialistes que intervenen a la premsa, o els periodistes mateix, vessant llàgrimes per un esdeveniment. Aquesta vegada no era una d'aquelles coses que arriben 'als altres'. No.


Això només els podia passar a ells, als únics que sempre havien volgut ser satírics, burlar-se de tot i de tothom, però sempre per fer entendre que burlar-se de coses no volia dir no respectar-les. L'única cosa que no s'estimaven eren els extrems, i els extrems els han mort.


I ells, tot això, ho feien per nosaltres.


Perquè ells eren nosaltres, i nosaltres érem ells. Tots érem amants de la llibertat. Ho feien per ensenyar-nos les fronteres d'allò que es podia dir. Per ensenyar-nos que hom es podia riure de tot, absolutament tot, però amb una manera de fer-ho. I aquest matí els han morts.


Avui, fins a les 19.00, es podia veure gent anar als quioscos a demanar el número d'avui de Charlie Hebdo. Però no en quedava cap exemplar. Ja feia hores que eren exhaurits tots. Tothom volia ensenyar que 'Je suis Charlie'. I avui molta gent s'ha abonat a la revista, o hi ha fet una donació. Per principis. Per dir que això ha de continuar. Que no podem callar.


I molts ho han fet.


I molta gent s'ha adonat que no calia caure en la confusió. Per cert, un partit polític ha provat de fer-ho, però un de sol. Els altres han entès que els únics que teníem davant nostre eren bojos radicals. I per això els polítics de dreta i d'esquerra han fet front comú. Com també la totalitat de les famílies religioses presents a França.


Avui s'ha matat la llibertat de pensar. Demà haurem de tenir el coratge de no tenir por.


Com a catalanista, els dies 'nacionals' francesos no m'interessen. No segueixo l'actualitat política francesa, sinó la de Catalunya. Però aquest drama nacional, aquesta matança idiota de gent senzilla que l'única arma que posseïen era un llapis i una goma i que han fet callar amb un kalàixnikov, fa que em senti concernit. I demà, com molta gent, faré el 'deuil national'. Ni que sigui per respectar aquesta gent que ens han fet riure durant anys.


A França hi haurà un abans i un després del 7 de gener de 2015. Si més no, ho esperem. Com ha dit Philippe Val, ex-president de Charlie Hebdo: 'Merda, que això almenys això serveixi d'alguna cosa.'

Editorial