Opinió
-
El MACBA i la política. Reivindicació de les arts visuals catalanes
Joan Minguet
27.03.2015
-
Moianès i Lluçanès: malgrat lleis i trampes, comarques!
Aleix Cardona
22.03.2015
-
La nova política no són ells, sinó tu
Aleix Sarri
21.03.2015
-
Que obrin l'exposició avui mateix!
Joan Minguet
19.03.2015
-
Els aldarulls no formen part de l'actuació democràtica
Montserrat Tura
18.03.2015
-
De manars i garrotades
David Fernàndez
18.03.2015
-
Què ens diu l'últim baròmetre del CEO sobre les opcions de la independència?
Francesc Abad
16.03.2015
-
Amb Grècia es decideix l’Europa que tindrem
Ernest Maragall i Jordi Angusto
14.03.2015
-
Cas BPA: Andorra a la corda fluixa
Àlvar Valls
12.03.2015
-
Per què és important que el sobiranisme sigui europeista?
Aleix Sarri
09.03.2015
-
Alegria i compromís
Muriel Casals
08.03.2015
-
Declaració del Parlament de Catalunya sobre la igualtat salarial entre dones i homes
Parlament de Catalunya
06.03.2015
-
I si canviassen el xip?
Gemma Sanginés
04.03.2015
Mònica Oltra
14.10.2014
Que Cotino se'n vaja és bo per a la democràcia
Que una persona com Cotino se'n vaja de la política sempre és una bona notícia per a la democràcia i per als ciutadans.
És el típic exemple dels qui han estat en política per a benefici propi i que han tingut com a objectiu polític perpetuar el partit en el poder. Ell ha tingut dues grans guies en la seua vida política: una era el seu profit i el de les seues empreses familiars. Sempre ha orientat els negocis familiars cap a l'àmbit on ell ha exercit la responsabilitat: quan era a Territori i a Infrastructures i a carreteres es dedicaven sobretot a fer grans obres públiques; quan era a benestar social van orientar el negoci cap a residències de la tercera edat… Ha fet la seua vida pública d'acord amb l'enriquiment personal, en el pla particular; i també en el pla col·lectiu, perquè el seu partit s'havia de perpetuar en el poder per a continuar exercint el càrrec. I açò no pot ser; no pot ser el profit personal ni partidista.
Ell no ha tingut mai com a objectiu l'interès general, el benestar col·lectiu ni el bé comú, sinó l'exercici del poder de la manera més grollera. I l'última etapa al capdavant de les corts ha estat marcada per aquest abús de poder en compte de ser l'àrbitre de la institució, que és allò que s'espera d'un president. En compte d'això ha afavorit els interessos del seu grup i ho ha fet d'aquesta manera tan peculiar, amb despotisme, amb abús de poder, amb manca de cultura democràtica.
És un currículum molt negre, en què no hi ha res rescatable. Ara ja és el moment de la justícia, i estic convençuda que aquesta dimissió no té a veure amb la seua ètica personal, sinó amb l'avanç de la peça de la visita del papa dins el cas Gürtel: tots els indicis i la gent que ha declarat l'han apuntat a ell com la persona que prenia les decisions. Crec que té més a veure amb el curs d'aquesta investigació que no amb els caquis que vulga cultivar. Açò diu molt del personatge, amb tot el respecte als llauradors que s'hi guanyen la vida…
Intente no recordar els límits de l'insult personal i de la grolleria fins on ha arribat aquesta persona. Preferesc fer una anàlisi col·lectiva i política, perquè crec que és bo per a la democràcia que se'n vaja. Qui ha personalitzat sempre ha estat més aviat ell. Al final, jo vaig denunciar la corrupció d'un partit i, en el seu cas, d'ell i el tracte de favor que han tingut les empreses de la seua família i tots els tripijocs que hem pogut sentir en les escoltes del cas Brugal. Hem sentit que es parlava d'ell com la persona que arreglava els contractes perquè empresaris pròxims a ell i a la seua empresa familiar en fossen beneficiats.
Jo sempre he denunciat la corrupció, i açò no és cap qüestió personal, sinó que té una importància pública molt gran. No he fet una crítica a la persona, sinó a les seues accions. No m'agrada jutjar les persones, sinó allò que fan. I el dia que va insultar-me a mi i a la meua família era precisament pel Cabanyal. Per l'empresa Cabanyal 2010, en què la seua empresa familiar havia tret unes plus-vàlues del 10% que jo entenia que no s'ajustaven a la llei. La meua crítica a Cotino sempre ha tingut una dimensió pública.
[Opinió recollida telefònicament per la redacció de VilaWeb.]
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015