Opinió

 

<38/72>

Pau Vidal

22.08.2013

'Catalano? Non ci risulta'

No ho sap ningú però és profecia: a l'Institut hi ha novetat. Concretament a l'Istituto Italiano di Cultura (IIC) de Barcelona, l'equivalent itàlic del Goethe alemany, l'Institut Francès o l'IEN nord-americà, sinó que, insisteixo, aquí no ho sap (quasi) ningú.


La novetat és que hi ha directora. Al cap de seixanta anys llargs, és la primera vegada que el ministeri d'Afers Exteriors d'Itàlia col·loca una dona al capdavant d'aquest mòmio que teòricament es dedica a difondre la cultura italiana entre els indígenes del país. I en l'activitat quotidiana ja ho fa: les classes de llengua i de cuina, el servei de videoteca i de biblioteca i les projeccions de cinema funcionen de primera. Però continua essent un mòmio en la concepció del rol que ha de jugar a la ciutat. Pràcticament com als anys cinquantes, franquisme encès, quan el van fundar. Per això hi he afegit el 'teòricament', perquè als indígenes del país cada dia ens fa més basarda d'entrar-hi: fa olor de ranci.


La llengua de treball de l'Istituto és, lògicament, l'italià. I la de contacte amb els indígenes, la mateixa que l'IIC de Madrid. La catalana ni l'ensumen. Els assidus ens hem d'empassar les comunicacions de premsa en rigorós bilingüe italià-castellà, i programes, presentacions d'activitats i intervencions públiques, igual. Les rares vegades que hi apareix el català, sempre de rasqui, és en boca d'alguns il·lustres col·laboradors (com ara el professor Giovanni Albertocchi, de la Universitat de Girona, un habitual de la casa) o convidats passavolants. Puntuals, que diuen ara.


Però no és pas perquè no la sàpiguen. El personal de la casa (professors, bibliotecaris, administratius, etcètera), reflecteix a petita escala el comportament lingüístic de la diàspora italiana a la ciutat, que com sabeu és nombrosa. Una selecta minoria ha après l'idioma i mostra més o menys voluntat de formar part del país; una altra minoria, els més vius, segueixen el model Cueva de las Culturas, una associació cultural de mentalitat lingüística integrista (ai, no, perdó, multicultural) però que es disfressa de Cova de les Cultures per obtenir subvencions; i finalment hi ha la tropa, la gran majoria, eternament parapetada rere els tòpics que ja portaven de casa ('els dialectes són inútils', 'els catalans són uns feixistes que t'obliguen a aprendre el seu idioma'…) per no fer l'esforç d'aprendre'l.


Per això és tan important el paper dels de dalt. I especialment de qui hi mana. Fins a dia d'avui, a cap dels directors que ha tingut l'Istituto li ha passat mai per la barretina d'aprendre la llengua, no fos cas que l'acusessin de separatista. Potser això explica que, en una societat amb una italianofília tan acusada, l'IIC no hagi aconseguit la presència ciutadana i el ressò que tenen els esmentats Goethe, Francès i IEN. Amb els vents que bufen, doncs, la directora Roberta Ferrazza té una oportunitat d'or per treure la institució del franquisme mental en què encara està, en part, instal·lada. Potser serà una manera de començar a fotre-li martellada al mur de llocs comuns amb què encara ens miren des d'Itàlia. La setmana passada Marco Giralucci (que no treballa a l'IIC ni li cal, perquè ell sol és tot un institut de cultura: @veneciadiferent) ens en posava un exemple llampant: a excepció d'un mitjà de l'Alguer, la premsa italiana en bloc va passar del Concert per la Llibertat. Ni una ratlla.

Senyora Ferrazza, sigui molt benvinguda. I recordi que la vostra clientela som sobretot nosaltres. Els del futur estat.

Editorial