Shawn Renee Lent: Esperàvem que no succeís

La nit d'abans va ser agradable. Vaig assistir a una gran conversa al cafè de l'Opera House entre un periodista / ex-ambaixador dels EUA i un grup d'artistes egipcis que al juny van participar de la plantada al Ministeri de Cultura. Vam discutir com l'ocupació del ministeri va evolucionar i com connectava amb Tamarod i el Front de Salvació Nacional. Vam parlar dels artistes com a documentalistes, historiadors, catalitzadors i agents de canvi. Nord-americans i egipcis per igual parlaven de com els Estats Units han tingut una "falta d'imaginació" a l'hora de gestionar la revolució aquí i han abordat diverses teories de la conspiració i definicions de terrorisme. Tots teníem opinions diferents dels militars sota el comandament del general Sisi. Alguns artistes van explicar històries personals terribles de la violència per part de l'SCAF durant el 2011 i el 2012. Els vaig recordar el que havia après sobre la història de Basiony. Alguns artistes van donar detalls de la violència dels Germans Musulmans/manifestants pro-Mursi quan van segrestar a un amic seu i el van torturar a Rabaa el dia anterior. La discussió va ser per sobre de tot apassionada i va acabar amb comiats d'amistat i un compte compartit.

Aquest matí he despertat un amic dient-li que posés les notícies. Els pro-Mursi eren dispersats a la força. Sabíem que succeiria. També vam pensar que potser no succeiria, potser no. Teníem l'esperança que no succeiria. Esperàvem que, en cas de succeir, la família del meu amic (Salafi, partidaris dels Germans Musulmans) no hi fos. Teníem l'esperança que si succeïa, no seria pas així. No sabíem que seria avui. Tot i que no estem d'acord amb els manifestants pro-Mursi, pensem que tenen el dret de ser allà. I que ells siguin martiritzats és una estratègia tràgica, horrible, fastigosa i estúpida del militars i el govern provisional.

Hi ha qui diu que els manifestants no anaven armats. Alguns van mostrar fotografies d'ells amb metralladores i armes casolanes. A la televisió hi van mostrar maletes plenes de municions i altres armes que havien estat confiscades. La televisió estatal va mostrar una història diferent. Hi ha qui diu que no hi va haver cap advertència ni cap sortida segura pels manifestants. Hi ha qui diu que les excavadores es van utilitzar com armes, els manifestants van cremar tendes de campanya, la policia era dins de vehicles blindats, gasos lacrimògens, municions a ambdós costats i detencions massives.

Vaig obrir el Twitter. Les persones que van recolzar les protestes del 30 de juny deien que avui hi havia hagut un cop d'estat real. Alguns ho anomenaven una massacre. Hi ha qui demanava que l'exèrcit hi fes alguna cosa. D'altres mostraven la fotografia d'un vehicle de la policia que havia caigut des d'un pont, amb els oficials a dins. També hi havia qui deia que els islamistes havien contraatacat cremant cases de cristians i 18 esglésies coptes, incloent-hi dues de les més antigues del país, i que havien matat a una nena de 10 anys. Alguns diuen que desenes d'agents de policia van ser assassinats. Les autoritats deien que s'havien mort 149 persones. Els Germans Musulmans deien que 2.200 persones havien estat assassinades prop de Rabaa. Els periodistes anaven a les mesquites, als dipòsits de cadàvers i als hospitals de campanya, fent ells mateixos els recomptes de cossos.

Les imatges de la televisió i de les xarxes socials eren gràfiques.

Tot i la meva lluita personal contra el confinament, em vaig quedar a casa i vaig mantenir-me alerta amb el telèfon i internet. 

Vaig seguir a @MadaMasr per les traduccions dels discursos.

Les notícies confirmaven la mort de la filla d'un líder dels Germans Musulmans i la detenció de 8 membres d'alt rang. Les notícies també confirmaven la mort de periodistes.

Vaig piular la meva experiència personal sobre una classe de ballet anul·lada i vaig explicar que tenia por. Llavors el meu amic va arribar amb pa, llet i sucre. Algú va llegir el que vaig escriure, i em va anomenar @%kwit per la trivialitat del meu post.

Només sé que vaig sentir que les coses no anaven bé, era trist.

Es va declarar l'estat d'emergència, amb un toc de queda de del 19:00 a les 6.00 com a mínim durant un mes. Els meus amics i companys de pis, que ja havien viscut això abans, es van prendre la notícia amb calma. Ingènuament, no sé què significa això pel que fa a les meves classes de ball de les nits i el meu viatge de tornada a casa. Em pregunto què significa això per als que treballen als torns de tarda. Em pregunto què significa això per a l'economia i per al diàleg públic que es genera durant la vida nocturna. Em pregunto què significa això per als drets humans. Em pregunto el que això significarà per als artistes nord-americans que han d'arribar al Caire durant les pròximes dues setmanes i que s'han adreçat a mi perquè els mostri la ciutat. Evidentment, després d'un parell dies, els restaurants i els cafès romandran oberts i simplement es demanarà a tothom que vagi directament a casa després d'una nit de festa.

Quan s'acostaven les 19.00, l'hora del toc de queda, em preocupava perquè els meus amics fossin a casa a temps. També em vaig adonar que no seria capaç d'anar a la botiga durant quatre dies perquè no tinc diners en efectiu i avui era el dia que havia d'anar a recollir la targeta ATM de reemplaçament. I tots els bancs estan tancats demà, i després ja serà cap de setmana. Suposo que ens adaptarem als fideus ramen i a les oracions per al país.

Els meus companys de pis i jo estem prenent un descans de les notícies i mirem una pel·lícula de Dwayne Johnson. Vaig connectar-me per darrera vegada abans de tancar la sessió…

El vice-presient El Baradei ha dimitit perquè 'no podia acceptar la responsabilitat de les decisions amb què no estava d'acord'. Les fotos dels cossos encaputxats van començar a aparèixer per tot arreu, els partidaris de Mursi es van convertir en màrtirs.

Ja no puc més i decideixo quedar-me a prop dels meus amics en aquesta nit tranquil·la. Esperar aviam què passarà demà. D'alguna manera la bondat que es va crear amb el moviment dels artistes el 30 de juny i la missió de la revolució del 2011 ha d'esclatar a través d'aquest dia tan fosc. 

Shawn Renee Lent, artista i activista nord-americana afincada al Caire

Versió original en anglés:

Last night was nice. I attended a great conversation at the Opera House cafe between a journalist/former US ambassador and a group of the Egyptian artists active in the June sit-in at the Ministry of Culture. We discussed how the artists’ occupation of the ministry evolved and how it connected to Tamarod and the National Salvation Front. We talked about artists as documentarians, historians, catalysts and change makers. Americans and Egyptians alike talked about how the United States has had a “lack of imagination” when dealing with the revolution here and addressed various conspiracy theories and definitions of terrorism. We all had different opinions of the military under General Sisi’s leadership. Some artists told horrific personal stories of the violence by the SCAF in 2011 and 2012. I reminded them of what I had learned about Basiony‘s story. Some artists showed evidence of recent violence by the Muslim Brotherhood/pro-Morsi protestors, kidnapping a friend of theirs and torturing him at the Rabaa site the day before. The discussion was above-all passionate and ended with friendly goodbyes and and a shared bill.

This morning I awoke to a friend saying to turn to the news. The pro-Morsi sit-ins were being dispersed by force. We knew it was going to happen. We also thought it might not happen, maybe not. We hoped it wouldn’t happen. We hoped that if it did happen, my friend’s family (Salafi, MB supporters) would not be there. We had hoped that if it did happen, it wouldn’t be like this. We didn’t know it would be today. Even though we disagree with the pro-Morsi protestors, we think they have a right to be there. And them being martyred is a tragic, awful, sickening and stupid strategy by the military and interim government.

Some say all the protestors were unarmed. Some showed pictures of them with machine guns and homemade weapons. ON TV showed ammunition-filled suitcases and other weaponry that had been confiscated. State TV showed a different story. Some say there was no warning and no safe exit for the protestors. Some say there were bulldozers being used as weapons, protestors burned in tents, police in armored vehicles, tear gas, live ammunition on both sides, and mass arrests.

All I know for sure is that pro-Morsi protestors started to set up camps and march in other places in the city, including near my apartment in Mohandaseen. My boyfriend went out for a few much-needed groceries and found the main street where I had danced with happy Egyptians during a street party on July 3rd, now void of traffic and peppered with brick barriers, marchers, tires on fires, tear gas. All my flatmates and myself (Egyptian, European, American) received calls that we had the day off from work. For a big city usually abuzz with life, today was eerily quiet on the streets other than the pops of gunfire. I live off Gameat El Dewal and for the very first time during my 12+ months in Egypt in the past three years, I was concerned enough to obey my friends’ warning not to leave the apartment.

I turned to Twitter. People who supported June 30 were saying today was the real coup. Some called it a massacre. Some said the military had to do something. Some showed a photo of a police vehicle pushed off a bridge, with officers inside. Some say Islamists had retaliated by burning Christian homes and 18 Coptic churches, including two of the oldest in the nation, killing a 10-year-old girl. Some say dozens of police officers were killed. Officials said 149 people died. Muslim Brotherhood said 2200 were murdered near Rabaa alone. Journalists were going into mosques, morgues and field hospitals, reporting their own counts of bodies.

The images on TV and Social Media were graphic.

Despite my far less important personal battle with cabin fever, I stayed home and kept on the phone and online.

@rabihalameddine: If I go back to bed, can we rewind to the night before? What happened in Egypt is horrifying, confusing, and utterly familiar.

@Ikhwanweb: #WeStandTogetherForEgypt show your support for the #AntiCoup #Prodemocracy movement in Egypt under attack by own military and police

@KLF33: A call to all Muslims. We will rebuild our churches.  Yes I said our.

@AhmedKadry: Churches burning down, Egyptians being murdered, journalists being killed. Not “the revolution continues”, it has yet to start.

@monaeltahawy: I repeat: I do not know whose death toll figures to believe. That’s how meaningless truth and accuracy are in #Egypt today.

@Amiralx: Rejoice for interior minister has promised no more sit-ins anywhere ever and a return to pre-2011 revolution security. High fives all around

I turned to @MadaMasr for translations of the speeches.

Reports confirmed the killing of the daughter of a MB leader and the arrest of 8 senior MB members. Reports confirmed the deaths of journalists.

I Tweeted my personal experience of ballet class being cancelled and being afraid when my friend just went out for bread, milk and sugar. Somebody read what I wrote and decided to publicly call me a f@%kwit because of the triviality of my post.

I just know I felt things feel so wrong, so sad.

Then a State of Emergency was declared, with a 7pm to 6am curfew for a month at least. My friends and flatmates, having been through this before, took this news in stride. Naively, I don’t know what this means for my dance classes scheduled  for the evenings and for my commute home afterward. I wonder what this means for those who work late shifts. I wonder what this means for the economy and healthy public dialogue that are generated by night life activities. I wonder what this means for human rights. I wonder what this will mean for the few American artists headed to Cairo in the next couple weeks who have reached out to me to show them around when they get here. Evidently, after a couple days restaurants and cafes will stay open and people will simply be asked to go directly home after a night out.

As the 7pm (turned 9pm) curfew approached tonight, I worried that my friends would go home in time. I also realized that I wouldn’t be able to go to the grocery store for four days because I don’t have cash and today was the day I was supposed to go pick up my replacement ATM card. And all banks are closed tomorrow; then it is the weekend. Guess we will turn to ramen noodles and prayers for the nation.

My flatmates and I are now taking a break from the news, watching a Dwayne Johnson movie on tv instead. I turned online one more time before logging off for the evening…

VP El Baradei has resigned because he “couldn’t accept the responsibility of decisions he did not agree with.” The photos of the cloaked bodies started appearing everywhere, Morsi supporters turned into martyrs.

@MagyMahrous: Despite curfew, I can still hear ikhwan sit-in from my house! #Maadi

I can’t keep up and will just stay close to friends into the quiet night and through to see what tomorrow will bring. Somehow the goodness that went along with the artists’ movement and June 30 and the mission of the 2011 revolution must burst through this darkest of days.

Hi ha qui diu que les excavadores es van utilitzar com armes, els manifestants van cremar tendes de campanya, la policia era dins de vehicles blindats, gasos lacrimògens, municions a ambdós costats i detencions massives.

Les fotos dels cossos encaputxats van començar a aparèixer per tot arreu, els partidaris de Mursi es van convertir en màrtirs.