Opinió

 

<38/72>

Gerard Horta

26.05.2013

Gerard Horta: Desallotjament de la UB. Violència i tabú

Dissabte 25 a la matinada, la brigada mòbil dels mossos d'esquadra va desallotjar les dotzenes de persones, professors i estudiants que el dijous al matí havien ocupat l'espai annex al rectorat de l'edifici històric de la UB (un bon relat sobre les causes de l'ocupació i el procés anterior al desallotjament, dins aquest apuntament). Per justificar el desallotjament, l'equip de govern de la UB apel·là a la impossibilitat de fer la reunió del consell de govern de la UB el divendres al matí. En canvi, hi ha una cosa que no va dir en públic: que els mossos d'esquadra ja tenien l'autorització per a fer-ho des de dijous a la tarda.


Des d'una perspectiva antropològica, hi ha tres principis que s'han de tenir en compte a l'hora d'analitzar el concepte i el fenomen de la violència:


1. La violència s'entén com un mitjà extremament poderós per a la relació social, és a dir, la violència actua com a recurs per a establir, perpetuar, imposar o (si condueix a l'assassinat) posar fi empíric a una relació social. En aquest sentit, la més terrible manifestació d'una relació social s'esdevé a través de l'exercici de la violència.


2. Ara, no es tracta d'un concepte universal, ni tan sols pren el mateix sentit dins una mateixa societat, segons el context en què te lloc i la vivència dels seus protagonistes.


3. Sí que se sol reconèixer que la conceptualització d'un acte com a violent va lligat a la legitimitat que una societat o un grup social li atribueix. I, encara més enllà, els antropòlegs solem prendre en consideració si tota forma de desigualtat implica un cert grau de violència.


La interrupció del consell de govern de divendres al matí consistí a blocar pacíficament els accessos al rectorat: uns cossos ocupen un espai i en curtcircuiten la circulació durant una estona. Entre els insults habituals, classistes i humiliants, d'alguns membres del consell de govern, els estudiants de la UB sostingueren l'acció. Diria que no sóc l'única persona a concebre que la destrucció de la universitat pública catalana és un procés violent.


És violent barrar l'accés a exercir el dret a l'estudi universitari als nois i noies de famílies treballadores segons els condicionaments econòmics que han de suportar? És violent mantenir centenars de treballadors en la ignorància sobre el seu futur laboral quan hi ha categories laborals sobre les quals ja se sap qui continuarà treballant i qui no? És violent acomiadar professorat amb cinc anys d'experiència o deu i amb una competència docent i investigadora demostrada amb escreix? És violent que el professorat associat faci el 75% de la feina docent d'un professor titular o lector, i en canvi cobri menys de 500 euros mensuals? És violent malbaratar recursos públics en lloguers d'edificis i adquisició de material pels quals es paguen diners excessius? És violent desenvolupar un model de governança profundament elitista que respon als interessos extraacadèmics dels poders polítics i econòmics? (per l'anhelada, per alguns, presència d'empreses privades als consells socials de les universitats). És violent que la Generalitat de Catalunya continuï finançant, amb recursos públics, centres educatius privats en tots els nivells de l'ensenyament?


Personalment, fa anys que estic fart d'assistir a la precarització laboral i docent que s'imposa, i de tenir alumnes magnífics intel·lectualment, gent que fa feines sovint molt mal pagades per poder viure i estudiar, que s'han de matricular de la meitat dels crèdits perquè no tenen diners per a cursar totes les assignatures, o bé que simplement deixen els estudis perquè ni se'ls poden pagar ni reben beques. Fa mesos, la gent del sindicat en què milito vam dir al rector Dídac Ramírez que li faríem costat si era capaç d'emprendre un procés de desobediència administrativa. En comptes d'això, l'equip de govern accepta les directrius de la Generalitat, del govern espanyol i de l'esotèrica Comissió Europea. Això s'ensorra, com s'ha ensorrat la universitat pública anglesa en sols tres anys, esdevinguda privilegi a l'abast només d'una minoria.


Seguint la tradició franquista de penetrar a la UB per reprimir, i després de la massacre del desallotjament pel rebuig del pla Bolonya el 2009 (segons digué el rector fa dos mesos, la implantació ha resultat un 'nyap'), el 25 a la matinada es produí una actuació 'molt correcta', en paraules d'Isabel Miralles, secretària general de la UB, i d'Antoni Castellà, secretari general d'Universitats. Vaig dormir al rectorat la primera nit, no pas la segona. Em van trucar i a les 4  de la matinada ja era a plaça de la Universitat. Una companya professora em va deixar un bon mòbil per enregistrar el testimoni de la gent que anava sortint, que es va limitar a fer una resistència pacífica: narraren cops de puny al cap amb ferida oberta, puntades de peu als genitals, arrossegaments estirant pels cabells, torçaments de braços (amb immobilització durant sis dies per la lesió muscular causada), i de canells, dits i lòbuls, pressió sobre el coll i el pit, i un llarg reguitzell d'insults de tota mena.


Senyora Miralles, senyor Castellà: se n'adonen de la repugnància profunda que provoca el seu cinisme? Tant se'ls en fot la universitat pública? La seva talla intel·lectual per abordar un debat científic sobre l'ús de conceptes com el de violència, que tan fàcilment escampen a l'hora de llençar merda sobre els febles, és nul·la. Comentari a part per als caps d'informatius de BTV i TVE Catalunya, que van censurar la denúncia d'una estudiant, la Paloma, que sí que aparegué a TV3, sobre com havia anat el desallotjament.


Hi ha professores i estudiants que hem dit prou. Tan sols mirem de defensar causes que considerem que són justes, elementalment justes. No costa gaire d'entendre, oi?


Gerard Horta, professor d'antropologia social de la Universitat de Barcelona

Editorial