Extermineu tots els salvatges!

El resultat és aclaparador i molt preocupant: Bush ha obtingut 58,8 milions de vots a les eleccions americanes. És a dir, 58,8 milions de persones estan d’acord amb una ideologia imperial, d’extrema dreta, que viola les normes del dret internacional i la declaració de drets humans, que menteix i es passeja l’ONU, que envaeix països amb excuses falses i assassina gent impunement per conquerir llocs estratègics de control del mercat mundial, per enriquir-se, per dominar el món. I, a més a més, els seus crims són justos i necessaris perquè s'escuden amb el pretext d’imposar la democràcia i tenen l’aval de Déu, que constantment invoquen, en una demencial croada contra el mal que ha posseït les ments de les races inferiors, siguin àrabs o negres. La història no es repeteix. Ha estat sempre la mateixa. Per conquerir terreny i robar riqueses s’apliquen accions d’extermini, amb les justificacions religioses o culturals adients al moment històric, i els ciutadans del país criminal accepten de bon grat aquestes polítiques, sigui perquè es troben mentalment abduïts, sigui perquè el cinisme i l’egoisme que tenen és tan brutal que els impedeix d’analitzar objectivament la realitat. O, directament, els ajuda a no pensar, que és més fàcil. Va passar a l’Alemanya nazi. Passa ara als EUA. I la primera impressió és que nosaltres semblem condemnats a ser espectadors passius.
'A tot arreu hi ha un coneixement profundament reprimit que, si en prenguéssim consciència, faria esclatar la nostra concepció del món i ens obligaria a dubtar de nosaltres mateixos. A tot arreu continua representant-se el cor de les tenebres. Tu ja en saps prou. Jo també. No és pas coneixement que ens cal. Ens cal el coratge d'adonar-nos-en i treure’n conclusions'. Són les paraules finals de 'Exterminad a todos los salvajes' (Turner), l’esplèndid assaig de l’escriptor suec Sven Lindqvist, un recorregut esfereïdor a través de la història del concepte d’extermini. A partir de la frase de 'El cor de les tenebres' de Joseph Conrad, que dóna títol a l’obra, l’autor demostra que la idea de genocidi i de racisme que comença amb les guerres colonials, tan europees, forma la base de qualsevol conflicte bèl·lic i configura l’imaginari polític i cultural de Hitler que, per a ser sincers, era una mica més elaborat que no l’actual ideologia imperialista i triomfal de Bush. És un llibre enlluernador, que fa pensar. No estudia la monstruositat assassina humana com una anomalia insòlita i aïllada que, encara que ens pugui ser pròxima, tendim a veure molt llunyana, estranya a nosaltres. La situa senzillament al cor d’algunes ideologies dominants que han anat conformant en el decurs de la història la nostra concepció del món, la nostra cultura. Fins avui.

L’altre gran llibre, per mi, que enllaça magníficament amb l’anterior i amb les coses que passen, és 'Una temporada de machetes' (Anagrama), del periodista Jean Hatzfeld. L’autor s’entrevista amb un grup d’hutus que van participar en el genocidi de tutsis de Rwanda l’any 1994. En dotze setmanes, 800.000 tutsis, homes, dones, vells, nens, foren assassinats a cops de matxet. És impressionat amb quina aparent naturalitat espiritual els assassins expliquen com mataven, cada dia, com si anessin a treballar al camp, com si res, com si esclafessin escarabats. És impressionant com el convenciment psicològic pot fer possible la matança, sense dubtes ètics, morals, humans. I com pot, a més a més, fer possible que es pugui explicar a tothom, sense gens de por de l’efecte que pugui causar. Diuen coses com: ' Quan descobríem tutsis als aiguamolls, ja no vèiem éssers humans', o 'aquella maldat era com d’un altre jo, amb una càrrega al cor', o 'matar és una cosa que desanima molt, si depèn de tu la decisió, fins i tot matar un animal. Però si has d’obeir consignes de les autoritats, si t’han mentalitzat com cal…, tires endavant'. Llegint-ho no podia estar-me de pensar en la soldat England i en les fotos dels soldats americans torturant i humiliant presoners iraquians. Però la cosa que més fa reflexionar, sobretot per allò que ignorem, és el comentari d’una supervivent. Unes quantes hores abans del començament de la matança, els blancs: capellans, monges, cooperants i diplomàtics, van fugir precipitadament, ajudats pels cascos blaus de l’ONU. Claudine Kayitesi, la camperola supervivent, en recordar-ho, comenta, girant l’aforisme: 'Els blancs no volen veure allò que no poden creure. I no podien creure en un genocidi, perquè és una matança que ho supera tot, a ells i a tothom'. I, en conseqüència, se'n van anar.

xavier.montanya@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet