Opinió

 

<85/88>

Xavier Montanyà

02.05.2005

Escarbat bum-bum...

"Posar primer l'obediència a la llei que no a la consciència, porta a Auschwitz", va dir Ricard M. Carles, arquebisbe emèrit de Barcelona, sobre el suposat dret d’alguns alts funcionaris públics d'infringir la llei en la qüestió dels matrimonis gais. Considero inadmissible que l’estat laic encara subvencioni aquesta internacional retrògrada i que les seves opinions encara es destaquin tant als mitjans de comunicació. Però el tema de fons és la frase. Error de la transició? Amnèsia? Error mèdic? Traïció del subconscient? "Una mica tot plegat", com va dir Marta Ferrusola al programa d’Àngel Casas fa més de vint anys, quan va haver de discernir si l’homosexualitat era vici, malaltia, o una altra cosa. No acabo d’entendre l’afecció que té la gent al matrimoni i, en alguns casos, a la llei, però els homosexuals han aconseguit, finalment, la seva reivindicació igualitària i justa: es poden casar, per llei, i l’obligació del funcionari és de complir-la i, si no, rescissió de contracte. D’una altra banda, l’església catòlica, amb tots els processos judicials que té oberts per pederàstia, hauria de ser desqualificada per a elevar a categoria pública les seves expansions mentals sobre la qüestió. I també sobre els conceptes de llei i de consciència, sobretot si els volen relacionar amb Auschwitz. És interessant, tanmateix, la sinceritat de l’arquebisbe jubilat, colossal exemple de cinisme moral abjecte.
Malgrat les excepcions particulars (a l’església també pot haver-hi persones dignes i honestes), convé recordar que el Vaticà mai no es va oposar al nazisme. Ells, com a multinacional de poder, van contemporitzar amb el genocidi, encara que fos per passiva. I a l’estat espanyol, van col·laborar-hi per activa, i amb majúscules. L’església catòlica espanyola va ser corresponsable de l’acció exterminadora de Franco durant la guerra i la dictadura. De fet, va ser l’ànima del règim. Va donar plena justificació moral, a consciència, cosa encara més horrible, a aquella pretesa legalitat: els 50.000 assassinats "per adhesió a la rebel·lió" dels anys 40, sense comptar els qui van morir de fam i malalties dins i fóra les presons, i els crims legals i il·legals posteriors, encara que, en el decurs dels anys, molts religiosos de base van començar a oposar-s’hi, amb valentia. La jerarquia eclesial va defugir la misericòrdia i el perdó. Tenia set de venjança. Tractant-se d’ells devia ser permès, perquè ho feien a consciència, i la seva no té capacitat d’error. Es podia assassinar pel bé de la humanitat, que era Espanya, que eren ells. Era just i necessari. Ja sé que ells també van tenir moltes baixes, 7.000 diuen. No obstant això, acabada la guerra, quan, segons José Bergamín, va venir la pau militar, per comptes d’apostar per la reconciliació, per la pau, per la justícia, com mana el seu catecisme, van atiar la venjança, l’eliminació de l’adversari, en fervorós silenci, amb recolliment. La jerarquia eclesiàstica espanyola i el Vaticà van ser un dels pilars internacionals del manteniment de Franco. A més, molts religiosos van col·laborar amb la repressió callant, assentint-hi, permetent i, en alguns casos, ensenyant una doctrina que fomentava l’odi i el terror. Fins i tot facilitant informacions a la policia sobre els veïns de les parròquies, impedint amb els seus informes el permís de retorn d’exiliats, o contribuint a l’agreujament de la situació dels presos polítics rebecs a convertir-se. Per moltes víctimes seves que ells mateixos es beatifiquin, la història sempre els recordarà que ells també tenen les mans molt tacades de sang d’innocents morts en temps de pau, sense defensa. Aquelles lleis s'acordaven amb la seva consciència. I es veu que això dóna llicència per a deixar matar.

Editorial