Opinió

 

<85/88>

Joan Mir

19.09.2005

L’incident

Les eleccions catalanes validaren un termòmetre de l’opinió pública que marcava un gran desencís respecte de les opcions que havien governat Barcelona i Catalunya (PSC i CiU perderen vots i diputats) i una esperança dipositada en Esquerra Republicana. ERC era percebuda com un partit jove, modern, capaç d’aportar solucions als problemes que CiU no havia sabut resoldre (si és que no els havia creats). Molts, cansats de la submissió de CiU a l’estat (i, per tant, de la ridícula suficiència de Pujol), entenguérem que no hi havia millor alternativa que un govern del PSC fortament condicionat per la cultura nacionalista d’ERC. Ningú no esperava que ERC, dins el govern plural que es formà, pogués imposar, al cent per cent, el seu model de xarxa viària, ni l'emplaçament de les presons, per a posar dos exemples d’interessos importants, però no essencials, del nacionalisme. Però tampoc no esperàvem, de cap manera, que es produís el desastre de TV3 i Catalunya Ràdio, ni el desmantellament de l’Institut Ramon Llull, ni que els primers pressuposts aprovats a Madrid amb el vot favorable d’ERC implicassin per a Catalunya el major dèficit fiscal de la història. Hi havia coses per les quals, ingènuament, crèiem que ERC no passaria.

Ara per ara, en les relacions amb espanyols, un nacionalista català ha de mirar de servar la dignitat i de no anar més enllà d’un tracte educat i correcte. Així, talment, es comportaven els interlocutors jueus i palestins. Però, no; fins ara, quan els nacionalistes catalans arriben a Madrid amb un cert poder per a influir les institucions d’allà (que són, creuen, les de veritat), s’obliden del motiu de la seva existència i es posen a fer política espanyola: Pujol ho supedità tot (amb el famós 'ara no toca') a modernitzar i liberalitzar l’estructura econòmica de l’estat, i Puigcercós ha passat per tots els adreçadors per tal que Madrid estigui en mans de l’esquerra d’allà ('Amb el PP Catalunya estaria pitjor' va ser l’únic argument adduït per a votar de franc, com feia Pujol, i bé que li ho retreien, els pressuposts de l’estat). Tots podem estar d’acord amb Puigcercós i Pujol (que és millor per a Catalunya una Espanya menys fatxa i menys arcaica), però... no serà mai possible que, en el barrisc, també hi entri qualsevol detallet per a Catalunya, com un TGV de veritat que connecti Barcelona amb el món desenvolupat, o el control dels aeroports, posem per cas? De fet, la infanteria nacionalista es conformaria amb poca cosa. És gairebé tan poc exigent com els seus dirigents. Però tenim mala sort: quan els nostres tenen la clau, tot és per a Espanya, i ni un detallet per a Catalunya (només, de vegades, una capseta bonica, però tan buida com el portentós reconeixement del català i el valencià a la UE). Així i tot, com que la infanteria nacionalista és de bon past, no ha passat de l’esperança a la desesperança, sinó al tedi. Al tedi de les discussions de l’estatut, que han arribat a la prodigiosa conclusió que ni tan sols és acceptable el primitiu text del finançament: fa dècades que tenim un estatut inconstitucional i no ho sabíem! Les pancartes governamentals no demanaven un estatut millor, sinó que fos nou: ara ja sabem per què.
D’acord, ERC no és perfecta, però... què podem votar, sinó? Fins el 10 de setembre, per exclusió, era 'el' partit modern i presentable que tota una generació jove havia votat i tornaria a votar. Aquesta percepció bastava per mantenir els dirigents dins el cofoisme i creure que l’acció de govern era correcta. Ara, després de l’incident del Fossar de les Moreres, s’obre un interrogant. Els joves dels mocadors i les estelades, els ciutadans addictes als gests contundents..., es pensen encara que ERC és el non plus ultra? El combat s’allarga i, probablement, es decidirà per punts i no per KO. És una situació incòmoda per a ERC, acostumada a recórrer a gests suprems. Però ara compten els resultats de cada dia, i aquests no concorden amb les proclames. De moment.

Editorial