Opinió
-
La nissaga dels facinerosos
Joan Mir
24.01.2006
-
Despotisme sense il·lustració
Joan Mir
11.01.2006
-
La Guerra de l’Espanyol
Joan Mir
17.11.2005
-
Francesc Ribera 'Titot'
23.10.2005
-
L’incident
Joan Mir
19.09.2005
-
Mentides i drets
Francesc Ferrer i Gironès
25.08.2005
-
El preu de la llibertat
Xavier Montanyà
25.07.2005
-
Sexes al Cor
Miquel Maresma
11.07.2005
-
Sentís: mentiràs, però no enganyaràs
Xavier Montanyà
01.07.2005
-
No siguem monges
Xavier Montanyà
22.06.2005
-
Memòria de Manuel de Pedrolo
Enric Borràs
21.06.2005
-
L’analfabeta
Xavier Montanyà
17.05.2005
-
Escarbat bum-bum...
Xavier Montanyà
02.05.2005
Joan Mir
11.01.2006
Despotisme sense il·lustració
Ja no hi ha espai per a la il·lusió. Lula ens ha decebut emparant la corrupció i Evo Morales troba progressista de fer-se amb dèspotes. A més, la democràcia formal que vivim té un greu inconvenient: trinxa els mites que il·luminaven la nostra joventut i ens ajudaven a plantar cara amb fermesa d’esperit al franquisme. Hem vist el PSOE governant Espanya, el Pacte de Progrés, les Illes, i el Tripartit, Catalunya: aquells qui fa molts d'anys hauríem considerat 'els nostres' des d’aquella àncora de l’ànima que, a molts, ens té amarrats a un dels bàndols del 36. És allò de 'contra Franco vivíem millor'. Aleshores les utopies eren possibles, però ara ja sabem que les princeses són calàpets.
Va existir, realment, Julián Besteiro? Hi ha cap Besteiro al PSOE actual? Qui és? On es col·locarien ara Bono i el PSOE, si tornàs el 36? Contra Franco demostràvem que la seva sedició fou contra Catalunya i el País Basc (que ho fou), però no volíem recordar (perquè era contra Franco) que Negrín es dedicà a humiliar l’autoritat de la Generalitat quan traslladà el govern a València i a Barcelona. La glòria de l’esquerra actual és ben incerta, però la passió ens feia amagar les ombres d’una història que només era lluminosa en la nostra interpretació. Posats a dubtar, ja ni Allende no degué ser un bon polític (redimit, això sí, pel martiri i per contrast amb el monstre que l’assassinà).
La preparació intel·lectual és una qualitat que es transforma en defecte quan conviu amb l’elitisme. I la reacció d’Allende i la d’Azaña foren iguals, negaren armes al poble que en demanava per defensar la democràcia: 'Tot per al poble, però sense el poble', Allende i Azaña reencarnaren un pensament que la història hauria d’haver sentenciat per reaccionari. Temien 'l’acció directa', i la temien amb motiu.
Tornam a la interpretació: si encara poden quedar dubtes sobre el comportament llibertari durant la guerra del 36, avui podem veure com han fruitat els seus hereus. Realitzacions aproximadament anarquistes foren el Maig del 68 i la Iugoslàvia de Tito. Desacreditat Tito per l’herència que deixà (pitjor que no la de Franco), els supervivents del Maig Francès no salven el balanç: no hi hagué morts, i això ens ha permès de veure un Cohn Bendit ('Dani el Roig') eurodiputat i enriquit pel sistema amb llibres que qüestionaven el sistema. Naturalment, seria un insult als lectors de dedicar una sola línia a evidenciar motius per al descrèdit del comunisme en el passat i en el present. I, ai, el present. Els governs del present, o del passat immediat, especialment els anomenats progressistes, tenen en comú la manca de dignitat. La mediocritat intel·lectual i la suficiència produeixen aquests fenòmens: polítics que no defensen les seves opcions amb arguments, sinó que ho fien tot a la manipulació informativa, que subordinen la dignitat a la cadira que ocupen (el sou present) o a l’efecte sobre els electors (el sou futur). Denúncia gastada, però solvent i amb fonament.
Com volem, per exemple, que els partits del govern català retirin l’estatut per una retalladeta, si acceptaren sense piular que Madrid destituís el seu conseller en cap? Com s’explica la permissivitat d’Unió Mallorquina o d’ERC amb les aberracions (Institut Ramon Llull, Som Ràdio, IB3, etc.) que cometen impunement amb la llengua els governs que han triat de patrocinar? Com s’entén la decisió d’Esquerra Republicana de Catalunya de liquidar la Universitat Catalana d’Estiu per afavorir l’invent socialista de la Universitat Progressista? Per què un futur pacte entre PSOE i CiU preocupa tant (si no és pels sous) els independentistes barcelonins? A totes aquestes preguntes, i a tantes quantes en pugueu imaginar, no hi trobareu cap resposta argumentada pels responsables, només milions, molts de milions, destinats a vendre una imatge favorable per a contrarestar d’aquesta manera les crítiques fonamentades d’aquells qui, tot i que sense il·lusió, encara pensen que la política no ha de sobrepassar mai els límits de la dignitat.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015