Opinió

 

<85/88>

Marta Rojals

01.07.2013

Sí, però no, però no, però sí

Si a la sortida del Concert per la Llibertat un extraterrestre hagués posat la carxofa a cinc testimonis a l'atzar, hauria obtingut el 'collage' metafòric de la independència:


Sí, molts moments de pell de gallina, però he acabat amb el cul com un mandril. Sí, molt emocionant, però no hi participaven Mishima ni Manos de Topo. Sí, se'ls ha de reconèixer la feinada, però la segona part del Llach nye. Sí, ens ha agradat molt, però amb el mosaic i l'himne jo ja hauria acabat. Sí, sí, tot molt bonic, però ja m'espera l'autocar. El corresponsal extraterrestre acabaria el reportatge amb aquesta conclusió: la independència de Catalunya gira entorn de dos grans consensos, a saber: el SÍ i el PERÒ.


Sobre l'escenari, Lídia Pujol va resumir molt bé la feina que ens queda: 'Podem pensar diferent, però hem de pensar junts.' En efecte, en l'independentisme català tothom vol la mateixa cosa, però d'una manera diferent. Quan sigui l'hora del referèndum, encara que formulem la pregunta perfecta, la pregunta isòsceles, simètrica, prístina, sempre sortirà el catalanet que es queixarà del dia, de l'hora, de la tipografia de les paperetes, de la qualitat del paper. Això ja ho tenim. Som una munió d'imperfectes que volem la perfecció, però, ep: cadascú vol la seva.


Al concert, després d'aplaudir sis hores i de fer trenta onades, només ens van caldre quatre desgraciats xiulant Ramoncín per amargar-nos la festa. A les dues de la matinada, dels 450 artistes que ens havien ofert el seu art desinteressat ens havíem de queixar de les proclames d'un palestí eixelebrat. Tan bé que anàvem. Ja m'estranyava a mi. Som experts a magnificar minúcies i a minimitzar mèrits: molt bé els centenars de voluntaris, molt bé l'organització, molt bé la il·lusió, peeeeeerò... poc que arribarem a la independència amb cançonetes, autocars i paperets de colors. Això també ho tenim.


SÍ, som així, PERÒ Déu n'hi do. Déu n'hi do què aconsegueixen els qui s'ho proposen quan s'ho proposen. Aquí no avançaria ni Déu si no fos per aquells que treballen perquè alguns 'indepes' només haguem d'agafar l'estelada i la samarreta, i a tot estirar el metro o l'autocar, seure al lloc que sigui a tal hora i dir: 'Vejam què ens fan, avui.' O perquè uns altres només haguem d'accionar el comandament de la televisió i dir: 'Encara no despleguen el mosaic?' O perquè uns altres puguem entrar a Twitter i piular la gràcia: 'Àrbitre, l'hora!' Els 'indepes' podem ser així d'exigents, d'alegres, de perepunyetes, perquè tenim la sort que hi hagi tanta gent disposada a estalviar-nos la feina de fer la feina. Són aquests voluntaris que treballen per a nosaltres, els reis del 'vull que es faci, SÍ, PERÒ que sigui com ho vull jo.' Si mai som agraïts només pel gust de ser-ho, que no ens estranyi que baixin de debò els extraterrestres a veure-ho.

Editorial