No hi eren ni en Tornassol ni la Castafiore. En temps d’Hergé, quina raresa

De gust, un matí decideixo de fer una visita a l’exposició ‘Física i música. Vibracions per a l’ànima’ que, aquests dies i fins el 30 de març de l’any que ve, us podeu estalviar d’anar a veure al Cosmocaixa de Barcelona (propietat de 'la Caixa').

L’exposició, que és mínima, comença amb la ‘vitrina hipercúbica dels sons musicals’. Que vol dir que han construït un fòtil interactiu per a fer-te conèixer les propietats de l’ona sonora. Si et plau entretenir-te pitjant botons a veure què passa, hi jugaràs. Quan te n’atipis, pots passar al passadís de les cançons de bressol, que té: un text introductori mal il·luminat (com tants altres de la mateixa exposició) i, en una de les parets (dins nínxols i rere vidres) sis ninos, cadascun d’un indret del món. I al sostre, uns altaveus cònics que en concordança amb els ninos també són sis. Aquests altaveus haurien de fer que, essent-hi davall, sentissis fent solo la cançó de bressol de l’indret pertinent: illa de Pasqua, Nimiamba (que, senyors Cosmocaixa, no és cap indret, sí una cançó de bressol africana), Guinea, el Brasil, l’Índia i Tailàndia. Somia-ho. La realitat és, a tall d’exemple, que, en el cas de Nimiamba, s’hi interposa de primera veu la de l’illa de Pasqua. I de la del Brasil, no se’n sent ben res. Tot plegat un despropòsit (amb les joguines, naturalment impertèrrites) que té continuació a la sortida del passadís on, davant per davant i enlaire, trobes una pantalla amb la partitura del 'Minuet en Sol Major' de Petzold. I, en aquesta pantalla, un rectangle que te n’assenyala nota a nota la melodia que podries escoltar amb claredat, si no fos que la cançó índia d’anar a fer nones i el xivarri ambiental sonen més fort. De mala mena són les condicions acústiques d’aquesta exposició.

Si passes endavant, arribes a l’espai dedicat als instruments on, llegeixo al full de mà, hi ha d’haver un taller de luthier. Transcric: ‘La construcció artesanal d’un violí es realitza en un taller de luthier, com el que hi ha a l’exposició’. O jo no el sé veure o els luthiers són menuts i prims i treballen dins una vitrina. Vitrina de luthier i guitarra de 10 cordes (Narciso Yepes). I esquelet d’un piano i instruments de vent i de percussió i unes noies que fotografien la parella, recolzada en una barana, del cos de seguretat. De la parella, l'un els demana si no tenen res més a fer. ‘Hasta la una menus deu, no’, respon la mateixa que els fa saber, entre foto i foto, que són estudiants de música i em fa pensar que l’exposició els va petita. Me’n distancio. Raó: posar els peus a l’espai següent. El que el Cosmocaixa presenta amb el títol genèric: ‘Les escultures sonores de François i Bernard Baschet’. En concret, una mostra d’alguns d’aquests artefactes més un monitor amb imatges d’instrumentista tocant. Això és tot, jo en volia més. Així és que un cop a casa, havent dinat, trobo a internet aquestes dues adreces: www.baschet.org i www.structuresonore.com. Si hi entreu, a més de veure quina forma tenen les creacions d’aquests germans (l’un músic, l’altre enginyer), en podreu escoltar el timbre. I saber quant costen o on se’n fan concerts o vosaltres mateixos.

L’exposició acaba (amb la secció d’un cervell de plastilina, també d’una laringe, de l’interior de l’orella, els ossos que s’hi troben i dos cervells més, tal com els representa una ressonància magnètica. Tots: d’humà) i jo fujo del recinte pensant què faré per dinar i per què han fet l’exposició amb tan poca cura. I m’esforço a imaginar-la, com hauria estat, si 'la Caixa' l’hagués feta amb el rigor que gasta a l’hora d’augmentar la pròpia economia. Hauria estat l’hòstia. I també, tal com és: sense escrúpols.

marta.leblanc@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet