'Què ha fet, el Madrid?'

Aquest diumenge que jugava el Barça, vaig llogar una pel·lícula. M'era igual si els de Luis Enrique guanyaven, si perdien, contra qui jugaven i també, en aquest cas, contra què. Temps enrere, hauria estat tota la setmana fent escalfaments a la banda, com certa emissora del grup Godó. Quan dic temps enrere vull dir de trenta anys cap aquí, si no més: servidora era blau-grana allò que se'n diu de tota la vida, en l'alegria i en la tristesa i fins a l'hora que es va acabar, amén.

Com he deixat de ser del Barça seria matèria d'un altre article. Pel que fa a aquest, només necessitem saber que integro la massa de persones que tant se li'n donen els partits del segle. Però hi ha partits i partits, i em consta que, en el bàndol de la dissidència futbolística, hi ha sobiranistes que fan apassionades excepcions amb els Barçamadrids i les Copesdelrei, ja sigui pel gust de vèncer l'etern rival o de xalar amb una monumental xiulada al Lolololo, respectivament. I també n'hi ha que, sense saber ni com es diu l'entrenador blau-grana, en un segon pla sempre estan al corrent de què fan els blancs: Què, què ha fet el Madrid? Ha empatat, li diuen. I he he he. Ja veieu que, sense voler, hem deixat de parlar de futbol.

Fora del futbol, anem a les eleccions andaluses. Anàlogament a l'afeccionadisme ocasional, tenim el cas dels sobiranistes que no s'han interessat mai per la política andalusa, ni per les eleccions andaluses, ni per la política ni les eleccions de cap comunitat autònoma bicolor i previsible on, o bé guanya el PSOE, o bé guanya el PP. Doncs igual que el sobiranista-futboler-per-un-dia, diumenge es va viure el fenomen dels 'indepes' que de cop s'interessaven per 'les andaluses' per veure si feia figa Ciutadans o si 'perdia' Podem. Què, què ha fet el Rivera? Nou escons, diuen. Merda, fa ell. O bé: Què, tant de 'Podemos'-'Podemos' i al final ha quedat tercer! I ell: He he he.

I finalment hi ha un altre cas, que no sé fins a quin punt és representatiu. Es tracta de l''indepe' que fa tres anys hauria viscut un Barça-Madrid mossegant la bufanda com si del resultat depengués la independència; que hauria posat el volum de la ràdio a tota castanya per gaudir la xiulada del 'hinno' com si fos l'ària final de Turandot —vincerò, vinceròòòò!—; que hauria estat pendent de l'escrutini d'Andalusia com dels guanyadors la matinada dels Òscars, i que, en aquesta ocasió, en aquest any 2015, li importa un rave vèncer l'etern rival, tant se li'n fot la perspectiva de burlar imposicions pàtries en una final de Copa del Rei, li és indiferent constatar que Espanya mai no canvia ni quan vol canviar-ho tot. Doncs senyores i senyors, servidora pertany a aquest últim sector: el de la població catalana que, per la banda dels símbols, viu l'última etapa de la desconnexió.

Per als desconnectats totals, el Barça va guanyar el Madrid i ei: ni fred ni calor. Com en els partits de la selecció catalana, que els hem desatès a mesura que creixia la impaciència per anar de debò; hem sentit l'olor de la llibertat i ja no ens alimenten molles: volem la federació sencera. Doncs amb la resta, igual: les metàfores se'ns han fet curtes, no volem més victòries simbòliques, prou, s'ha acabat, quina mandra, per favor. Haver vist la llum per un forat ens ha fet insensibles al cantó fosc: i què, si el Madrid ens n'hagués marcat cinc?, i què, si fan jugar la copa del Rei amb un futbolí?, i què, si a Andalusia volen repetir del mateix mal de sempre. L'etern rival ja no és etern, per a nosaltres, i, des d'una serena apatia, esperem el dia que ja no serà rival. Però de fons, un temoret que tampoc no teníem fa, posem, sis mesos o un any: que si la desconnexió no passa de simbòlica, els desconnectats no tinguem enlloc on tornar.

marta.rojals@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Senyores i senyors, servidora pertany al sector de la població catalana que, per la banda dels símbols, viu l'última etapa de la desconnexió.