Geopoètica

Des de que li’n vaig sentir parlar a l’escriptor ucraïnès Iuri Andruiòvitx, aquesta tardor, a Barcelona, la geopoètica és la contenció de la mandra mental que prefereixo, potser no l’única però diria que sí la millor. Argumentar i exposar la manera de cadascú d’estar al món és parlar des d’una posició en el mapa tant geogràfica com poètica, és a dir, geopoètica. Manifesta un esforç per abandonar les obcecacions dels idearis mediàtics. Rebutjar, en definitiva, la geopolítica, aquest magma histèric que fa que, en el nostre context, tant el més particular com el general d’occident, sigui més important contribuir a les tensions col·lectives que no pas mirar de fer flexibles situacions difícils. Provem-ho a l’inrevés, sisplau, provem la geopoètica. Siguem com els europeus de l’est.

La perspectiva no resulta d’entrada gaire convincent ni menys encara atractiva, ho sé. De l’Europa Central, que per a la meva generació, nascuda en els anys cinquanta, és de sempre l’Europa de l’est, ens arriben només animalades, un cúmul de males notícies i de desgavells de societats que en un plis-plas, diuen, van veure caure els antics règims comunistes, amb tots els matisos que vulgueu entre cada règim com entre cada país. Ens arriben també molts i molts immigrants. La gent hi fuig. És l’única cosa, pel que sembla, que tenim el dret de saber d’una part enorme del continent. Com antídot geopoètic, recomano el llibre d’Andruiòvitx L’últim territori (traduït al castellà per Acantilado, casa amb què l’editor Vallcorba ha recuperat les ganes d’editar que sempre l’han caracteritzat, amb un reeixit catàleg de literatura centreuropea).

En aquest llibre, Andruiòvitx, nascut el 1960, aposta decididament i precisa per la desinformació, diu, provocador. Acabes coneixent un munt de coses de la Ucraïna contemporània, la que el 2004 va fer la revolució taronja i es va independitzar, la que avui és el segon país més gran d’Europa. Les coses que s’hi aprenen són de les que compten i tenen ben poc a veure amb les que expliquen els diaris i la televisió. Escriptor excel·lent, periodista notable, Andruiòvitx no fa servir mots de ressentiment, cap ni un. Llevat, això sí, de la tírria manifesta, constant, que aprofita cada ocasió que té en el text, contra la música pop russa que, vocifera, continua envaint l’espai sonor ucraïnès.

No cal que el llegeixi, doncs, qui busqui trobar més combats i batalletes entre russos i ucraïnesos, entre el passat i el present, entre bons i dolents d’un relat nacional o imperial, impecable o malèvol, segons els gustos. Andruiòvitx no està per la labor. Ha sobreviscut Txernòbil, un respecte! Li importa més constatar allò que és viu, allò que malgrat la història no deixa d’existir. Que creix i madura quan ni entusiastes geopoètics com ell no s’ho esperava. Li importa interrogar el postmodernisme i la multiculturalitat entesa com a crossa cultural dels ambients occidentals que ell i la seva gent han trobat davant seu, com miralls deformants que els persegueixen, quan, per fi, ara, poden viatjar tant com puguin. Empàtic, el seu humor és d’una bellesa espaterrant. Que humor i bellesa no són termes que puguin establir correspondència? Doncs, mireu, sí. També això s’aprèn llegint els escriptors de l’est. Continuarà.

merce.ibarz@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet