Opinió

 

<79/88>

Xavi Sarrià

13.05.2009

Benvinguts a València

Més enllà dels tòpics, dels aparadors i dels deliris de grandesa de l'alcaldessa que ens governa, descobrireu una altra ciutat. I és una València oculta, però viva, i que es desperta cada dia entre les Torres de Serrans i les de Quart, allà on s'alça un entramat medieval ple de racons màgics i de tresors històrics, hereus i testimonis d'una identitat que ens fa germans. Una València que no renega d'aquesta identitat i que per això ix al carrer dues voltes l'any per celebrar que continuem vius, malgrat els tres-cents anys de derrotes, prohibicions i enganys.

Una València popular, mestissa, plena en barris on la vida bull i que conserven aquell antic encant que ha sobreviscut al pas dels anys. Una València veïnal, que s'organitza en associacions, entitats i plataformes que es reuneixen en edificis, ateneus i casals que aixopluguen moviments socials i culturals. Una València que vol tornar a ser verda, mediterrània, que lluita per conviure amb l'horta, amb aquesta horta tan amenaçada però viva encara, un oceà d'alqueries i palmeres, hereva de la tradició àrab i romana que ha marcat la seua personalitat. La mateixa que arriba amb tramvia fins a una mar escortada per barris que batallen per defensar cases construïdes amb aquell toc modernista que es mescla amb les olors de sal. O que sobreviu entre pinars i dunes de platges verges salvades per les mobilitzacions populars, o en les aigües salines d'un llac habitat per aus i peixos i pescadors que la solquen amb barques que es remen amb canyes i fang.

Una València que té memòria, que està orgullosa d'haver estat el darrer reducte republicà i que per això ha recordat, defensat i homenatjat els noms dels milers i milers de víctimes de la repressió franquista que jauen en una immensa fossa comuna que l'ajuntament ha volgut cimentar. Una València que ha sobreviscut a l'estafa de la 'Transició Política' que ací és digué 'Batalla de València' i que fou protagonitzada per la violència extrema d'una extrema dreta que encara avui continua actuant amb una total i sospitosa impunitat. I és la València de Guillem Agulló, assassinat pels feixistes fa quinze anys, i la de totes les fornades de joves independentistes que encara criden amb ràbia 'Ni oblit ni perdó!', o la de tants espais autogestionats per una tradició llibertària que sempre ha reviscolat.

Una València culta, moderna, que se suma a les campanyes per l'ensenyament en la llengua pròpia i per unes escoles públiques defensades per mestres i alumnes que desborden carrers per combatre les agressions de la Generalitat. Una València irreverent, transgressora, que viu en els versos de Vicent Andrés Estellés, en els personatges de Ferran Torrent o en els cartells de Josep Renau, i que manté teatres crítics mentre continua engendrant grans músics de jazz, de cançó i de rock que són boicotats a la televisió pública i ignorats en les programacions de les festes locals. Una València que, tot i així, no es resigna a perdre aquestes festes i encara les viu com abans, alçant falles populars, jugant a pilota en els trinquets o cantant albades, a mitjanit, pels carrers silenciosos, entre dolçaines i tabals.

Una València que, en definitiva, avui us dóna la benvinguda perquè encara batega, orgullosa i digna, dins el cor de la gent que se l'estima de veritat.

Editorial