Opinió

 

<79/88>

Andreu Barnils

15.06.2007

Milers de petons

Milers de petons als okupes de la Barceloneta. Als il·legals, milers de gràcies. Els en dec una. Si pogués, els besaria els peus, els faria sants, els mullaria els llavis. Aquests meus herois particulars fins fa poc s'estaven a l’edifici Miles de Viviendas, que s’acaba de desallotjar, del barri de la Barceloneta (Barcelona). Els n'han fet fora. Sap greu. Però, per allò que sé, els okupes solen tornar-s’hi: si els fan fora d’una casa, n’okupen una altra. Com ells, són centenars, milers, de ciutadans del país, que fan igual. Agraït. Ho dic de cor, sense conèixer-los. No he entrat mai a Miles de Viviendas. No sé ni la cara que fan. Desconec si són sorollosos. Ni ideia de si són pollosos, amb gossos, la cresta i poca dutxa o bé es perfilen austers, nets i educats, autèntics assemblearis partidaris de la idea. M’és ben igual: siguin com siguin, els en dec una.

No m’invento res: és gràcies a ells que la meva vida és digna. Perquè és gràcies a ells que de moment tinc el principal problema dels joves del país resolt: l'habitatge. I els okupes fan que el meu lloguer sigui baix, baixíssim, fa riure: no arriba a 150 euros el mes. No m’he de gastar més del 60% del sou en el lloguer. Fan la meva vida digna. Se’m dibuixa un somriure als llavis. I això és gràcies a ells, perquè resulta que l’amo de la casa on m'estic té molta por dels okupes. És un amo que té la casa mig abandonada. No se'n preocupa i decau. Sempre ha tingut por que, en un estat així, la hi okupessin. Sense invertir-hi, i a l'espera de vendre-la quan es requalifiqui el terreny, s'estima més de llogar-la a preus ridículs. 'Tot menys tenir-la plena d’okupes!', es veu que diu. Deu ser que la compra-venda no vol soroll, okupes, premsa. 'La casa, més val amb llogaters.'

Diuen que la casa (la tercera on he anat a parar en un any) és una de les més antigues del rodal. Centenària, és més vella que no pas alguns arbres. La zona és rica. Les cases cares i lletges dels voltants s’amaguen sota murs altíssims. En canvi, aquesta s’alça sola, sense barreres. Els potentats dels voltants tenen gossos agressius vigilant la propietat. A la nostra, bàsicament, hi ronden gats. La casa en qüestió, pobreta, és tota vella, mig cau i no la pinten de fa anys. Per no tenir, els llogaters no tenim ni clau de casa: la porta mai no es tanca. A les tres plantes de sostres altíssims, en lloc d'okupes hi viuen una quinzena de llogaters: informàtics americans, enginyeres industrials de l’Alemanya de l’est, erasmus de Polònia, pintors uruguaians, vitals fotògrafes americanes, explotats fusters marroquins i xefs italians. Classe mitjana pura i dura. Obedients, els llogaters complim amb l’amo. Quan ingressem els diners del lloguer al compte corrent no posem mai la paraula ‘lloguer’, o ‘pis’, a la transferència. No s’ha signat cap contracte. Se sap que l’amo cobra en negre. Que faci, pensem. Un paio que cobra 150 euros de lloguer, no ens el deixarem pas perdre. I més tenint en compte que, a una de les cuines, hi ha llar de foc, que el jardí té piscina (per omplir), que hi ha espai per a un hort ja cavat, que l’aigua surt calenta, que l’electricitat, tot i les tallades, normalment arriba i que les habitacions individuals són de 50 metres quadrats. Total, que l’amo, si vol fer trampa, que faci.

Per això no vaig votar a les passades eleccions. Sóc un dels milers de ciutadans que, victoriós, vaig abstenir-me. Egoista com sóc, no vaig votar perquè vaig veure que els polítics de la meva ciutat no resolen el principal problema dels joves: l'habitatge. Si, a mi, em diuen que digui qui ha fet més per la meva situació, no dubtaré ni un sol instant. Entre la moralista de saló de la Mayol, el buròcrata de partit de l’Hereu i els okupes, ho veig claríssim: els okupes. De tota la vida. Els en dec una. I si qui signa, jo, fos coherent, allò que hauria de fer un dia és okupar. Per tornar el favor. Per ser agraït. Per tornar a la societat allò que he rebut.

I que s’ho facin mirar: van empenyent la classe mitjana a una justa il·legalitat, ofegats de viure en una legalitat injusta.

Editorial