Opinió

 

<79/88>

Julià de Jòdar

18.10.2006

Antic, melindrós, i perdedor

De les innombrables demostracions de menyspreu a la gent que han donat els polítics catalans des que es va acabar la subhasta de l'estatut, la de Montilla al seu electorat de llengua espanyola és la més ximple. A més de semblar antiga, melindrosa i perdedora.

És antiga perquè la disputa de les llengües, pensada per a remoure del seient 'l'immigrant' que va venir fa quaranta o cinquanta anys (o els seus fills, o els seus néts en edat de votar), no dóna rèdits polítics a ningú. Al Principat, la batalla de la normalització del català es perd al carrer, i encara volen que ens acontentem amb el català oficialitzat mentre assistim, impotents, a la liquidació progressiva com a llengua vehicular a les grans ciutats, començant per la capital. (Algú recorda que Joan Sales va escriure a Joan Coromines que quan l'espanyol dominés per 50+1 a Barcelona el país era perdut?)

I, com en tota batalla, el perdedor sempre deixa pas al guanyador, que són les masses que encara anomenen 'immigrants' (quan, subjectivament, s'han comportat com a 'estranyes' al país) i que, sota la protecció de la 'marca España', han practicat una resistència altiva contra la normalització, atiades per la demagògia populista dels pescadors de vots que identificaven 'català' amb 'burgesia', bo i aprofitant la mansuetud possibilista del pujolisme, limitat a fer lleis i a inventar eslògans per a no trencar el país. Ara el país no és trencat, sinó resignat.

També és melindrosa, la posició de Montilla, perquè toreja un bou afaitat i cansat d'aguantar, des de l'any 80, 'pegapases' com Acosta Sánchez, Amando de Miguel, o Jiménez Losantos, que ja han passat per caixa a preguntar 'qué hay de lo mío'. Si Montilla fos realment d'esquerres, hauria de parlar d'espai nacional i de reproducció social en temps de globalització, imperis regionals i migracions, quan la pinça que ens atenalla pot posar fi, a la vegada, al país ideal i al país real, deixant-nos definitivament fora del món.

I és perdedora, l'aposta de Montilla, perquè, si la gent del Baix Llobregat, del Vallès, o de Tarragona, hagués d'agafar el candidat del PSC d'exemple ('Tots som Montilla'), que es pensa que el triarien, quan el veuen parlar català la mar de tranquil, amb aquella pinta de director de sucursal de la Caixa, a la televisió, amb els seus col·legues, o amb els poders econòmics?

Aquest personal al qual apel·la Montilla, ja no vota en clau de llengua, sinó en clau menfotista. Vol dir que els és igual qui guanyi o deixi de guanyar a Catalunya, mentre España rutlli, i gaudeixin de les delícies d'aquesta societat que els centrifuga fins a convertir-los en ciutadans despullats de Catalunya.
El rebombori mediàtic del debat en castellà amb el candidat nacionalista per a tot Espanya és una cortina de fum de Montilla per a no haver d'abordar en profunditat el tema cabdal de com es promou, des de l'esquerra, la consciència necessària per a canviar la posició dins la societat catalana dels qui, 'nacionals' o 'forans', han tingut la sort que els toqués la grossa de ser pobres. Ara, si allò que cal és que tothom es digui neoliberal amb la boca petita, sota la llei del més fort, calia haver avisat, perquè això ja és tot un programa de formació de consciència. Així també sabríem que la polaritat dreta-esquerra és un 'tongo' més de la nostra particular lluita lliure a l'americana.

Editorial