Eleccions que no fan trempar

El verb trempar té molts usos en la nostra llengua. La primera accepció que ofereix el diccionari del IEC diu que significa donar, al cristall o l’acer, per exemple, el punt de duresa i elasticitat que necessiten per a certs usos. La segona definició, com a sinònim de temprar, és afinar un instrument musical. La tercera és tallar una ploma de manera que serveixi per a escriure. La quarta: a Mallorca, trempar vol dir amanir o condimentar, i d’aquí ve el trempó, una barreja de tomàquet, ceba i pebrot verd. Només la cinquena accepció és la sexual que tothom coneix, derivada òbviament de la primera. I, d’aquesta última, en surt una expressió molt popular i un punt masclista, fer trempar, que tant es pot utilitzar per referir-se a una persona, a un discurs o a una actuació. Bé, fins aquí el meu intent d’imitar el gran programa ‘Caçadors de paraules’. A partir d’aquí, política, que, entre més coses, és l’art de dominar i manipular el llenguatge.

Les eleccions espanyoles (o generals, o estatals, o nacionals, tot depèn de qui manipuli el llenguatge) del 9 de març trobo que no fan trempar gens. A molts catalans, Espanya en general i la política espanyola en particular ja ens fan trempar poc en qualsevol circumstància, però és que aquestes eleccions que ens cauen a sobre són una laxitud total. Pots fer l’esforç d’escoltar què diuen, Zapatero i Rajoy: els veïns del teu pis, tampoc no els has triats i bé que els saludes quan te’ls trobes a l’ascensor. Jo vaig fer un esforç considerable i em vaig empassar sencer el debat de la setmana passada a la televisió. Dir-ne debat no és caçar una paraula, és assassinar-la. Van ser dos monòlegs freds i calculats fins al mínim detall, amb un moderador que en una pròxima ocasió es pot substituir per un d’aquells rellotges dels escacs i la festa sortirà més barata. Els dos presidenciables es van dir mentider l’un a l’altre tantes vegades com van voler, i segurament tenien raó, l’un i l’altre.

A Catalunya, sempre ens queda el recurs d’aplicar l’òptica nacional a les coses. Però, en aquest cas, l’afrodisíac no funciona i les eleccions continuen sense fer trempar. El combat entre PSOE i PP es trasllada aquí com si fóssim a Extremadura. El director del Diari de Girona fins i tot es queixa que TV3 no emetés el presumpte debat de dilluns de la setmana passada! N’hi ha que encara no han entès què és una televisió nacional. L’únic debat que havia d’emetre TV3 és el que va fer divendres, en què els cinc candidats es van discutir tal com estipulava el guió i el moderador per sort no era un simple cronòmetre, però les relacions d'amor i odi entre Catalunya i Espanya hi van ocupar un espai massa petit, pel meu gust.

En aquesta campanya, que sempre és més llarga que no les dues setmanes oficials, el PSC va començar valent i va reclamar la publicació de les balances fiscals. Quin ensurt! El ministre Solbes va dir que sí, perquè és ben educat i en campanya encara més. No ve d'un sí a la llista, després dels de l'estatut, els papers segrestats a Salamanca o el traspàs de les beques universitàries. Després, la sucursal del PSOE va tornar a la normalitat, obsequiant els habitants de la colònia amb perfum imperial, símbol revolucionari i de progrés juntament amb el bidet, i després la senyora Chacón va confessar que volia parlar de bolquers. Qualsevol cosa abans que haver de parlar del país. La catalana optimista i prenyada vol distreure els catalans emprenyats. De música de fons, sempre la mateixa: el PP és l’extrema dreta, és el papu, són els gàngsters de ‘Reservoir Dogs’. Cert, i què? Que et vulguin eliminar a garrotades o amb injecció intravenosa indolora és només una qüestió de matís.

Per sort, hi ha Iniciativa, CiU i Esquerra, aquests dos darrers amb veu pròpia a Madrid. Ep, no dic que facin trempar, dic que hi són i que està bé que hi siguin per als qui els agrada anar a votar i els qui han après a votar amb la pinça al nas, que es veu que són molts. Personalment, em sorprèn que CiU presenti com a candidat l’il·lustre unionista unionista, ara que el vot catalanista va un xic desorientat, però ja són grandets i deuen saber què fan. I ho compensen amb una campanya de to pujat i amb suports com el de Josep Benet. Per als qui no volen jugar al joc electoral clàssic o ja no es fien de l'ús que es farà del seu vot, hi ha l’abstenció, el vot en blanc i el vot nul, opcions plenament democràtiques, com ho és el vot simbòlic a formacions extraparlamentàries. Sigui què sigui, que passi ràpid, que l’hora sigui curta, que ningú no tingui majoria absoluta i que la política catalana ens torni a donar motius de recuperar ben aviat la trempera.

mestruch@correu.mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet