Opinió
-
Cervells envasats al buit
Marta Rojals
07.02.2008
-
Ball de màscares
Carlota Franco
05.02.2008
-
Bon dia
Marta Leblanc
30.01.2008
-
De branca en branca
Martí Estruch Axmacher
29.01.2008
-
Els dos museus inventats
Agustí Pons
25.01.2008
-
Del cap a l'estómac
Marta Leblanc
23.01.2008
-
Política de tocador
Marta Rojals
22.01.2008
-
Guinea, matèria reservada?
Xavier Montanyà
21.01.2008
-
Ibarretxe hi va
Martí Estruch Axmacher
18.01.2008
-
Arquitectures contra falles (Sagunt a escena)
Albert Dasí
16.01.2008
-
Silenci, es tortura
Martí Estruch Axmacher
15.01.2008
-
Àtom desintegrat
Juli Peretó
10.01.2008
-
Això, m’ho porta la dona
Marta Rojals
09.01.2008
Marta Rojals
07.02.2008
Cervells envasats al buit
Pels mitjans de comunicació catalans volta un anunci que, a la manera de 'Aquí hi viu un del Barça', porta penjat el feliç epígraf 'Aquí reciclem'. A la rereguarda de la dita campanya, resumidament, hi tenim el Departament de Medi Ambient i Habitatge, i, a trinxeres, treuen el cap una parella de simpàtics voluntaris, tan ficticis com animosos, que figura que han obert un bloc a internet per fer-nos denteta bo i explicant la seua apassionant aventura domèstica com a classificadors dels residus de la llar. La Judit i el Xavi, per aquest ordre, ens conviden a encendre a les cuines de tot arreu la flama de l’esperit del capità Enciam, allò dels petits canvis que són poderosos: sàvies paraules, les del nostre heroi d’infantesa, que ens porten a concloure que els grans canvis, per força, bé ho deuen ser més.
I, quan parlem de 'grans canvis', no ens referim pas a encoratjar el compromís del consumidor-separador de residus amb un enunciat equívoc que equipari el fet de distribuir la brossa en cubells de coloraines amb l’acció manifesta de 'reciclar'. En aquest cas, reciclar seria si cosíssim els culs dels pots de flam amb un cordill per fer-ne telèfons casolans, o si amb els manyocs de bosses del súper farcíssim els coixins. De manera que, Judit i Xavi, ja podeu demanar al conseller que us despengi la placa de la porta, o que us la canviï per la de 'Aquí classifiquem, i que l’ajuntament hi faci més que nosaltres', tot i que potser quedaria una mica llarg. El cas és que, de separar a reciclar, n'hi ha un bon tros a peu, així que fem-ne via.
Per una banda, les Judits i els Xavis ens comprometem de gust a espolsar-nos la mandra de les orelles i a fer passar religiosament els residus que toquin per la guardiola dels nostres contenidors de capçalera; però, per una altra banda, potser ja començaria a ser hora que els qui tinguin a l’abast el maneig dels fils legislatius es deixin estar de romanços, d’anuncis de 'bon rotllo' i musiquetes de Pascal Comelade, i posin fil a l’agulla per plantar cara de manera seriosa i definitiva a l’avenç epidèmic de la cultura que podríem anomenar de l’embalatge compulsiu.
Jo no sé si s’ha de trucar a la porta de la Comissió Europea, de les Nacions Unides o de l’Aplec del Cargol, però tampoc no és la meua feina saber-ho. Allò que sí que trobo que no té ni cap ni peus és que vagis a comprar iogurt, i que a les botigues te’l venguin repartit en tants recipients de plàstic, vestits cadascun amb una etiqueta de paper que diu 'iogurts', i encara agermanats tots per una funda de cartró que torna a dir 'iogurts'. Com es pot ser més ridícul? Calla, sí que se'n pot ser: a l’extrem de l’absurd, hi ha aquella casa d’embotits que t’envasa les llenques de pernil dolç d’una en una, en un total de dues, 'para su comodidad'. Aquest malbaratament demencial hauria de ser considerat un delicte ecològic. A qui li cap al cap que encara no ho sigui?
Amb tants pots plastificats, plàstics embalats, vidres empaperats, llaunes embolicades, bosses precintades, films, porexpans, brics i pacs, la nostra cuina acabarà semblant la d’un afectat de síndrome de Diògenes. Ara per ara, tota la voluntat que posem a esdevenir reciclaires en potència i fer contentes les conselleries amb percentatges de bon ensenyar, topa d’un cop sec amb aquesta llumenera de societat de consum que permet legalment la lliure circulació de residus nous de trinca; residus fins i llampants, concebuts per a ser, de manera encoberta i 'para su comodidad', carn de contenidor. Així que, senyors, facin el favor: la pròxima vegada que els demani una capsa, no me la venguin dins d’una altra capsa; pensin si no són més aviat vostès, els qui hàgim de reciclar.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015