Una victòria que legitima la política de Bush

Fa quatre anys George W. Bush va arribar a la presidència enmig de greus acusacions d'irregularitats. Al Gore va guanyar el vot popular i el resultat de Florida es va decidir d'una manera molt poc democràtica: per sentència judicial i sense que es fes un recompte complet dels vots. Per això, bàsicament, George W. Bush ha estat qüestionat com a president dels Estats Units. Se n'ha qüestionat la legitimitat. Ara, després de la victòria de dimarts ja no hi ha arguments, i més val que encarem la realitat: Bush ha guanyat clarament i, als qui no combreguem amb la seua política, i al món en general, ens esperen quatre anys duríssims.

Els arguments de la victòria de Bush són damunt la taula, malgrat la picabaralla legal. Kerry no ha estat un bon candidat. Durant la convenció demòcrata de Boston vaig sentir dir que Kerry no era un bon candidat, però que era l'únic que podia lluitar contra Bush amb garanties. Aleshores vaig dubtar que aquest fos un bon argument i ara encara ho veig menys clar. Kerry no ha sabut proposar un missatge diferenciat als electors. No ha posat en relleu les diferències entre ell i Bush, i més aviat ha semblat que cercava, massa sovint, les semblances. Els demòcrates no han estat valents, ni, possiblement, llestos. El resultat, el tenen damunt la taula. Una derrota clara al Col·legi Electoral i una altra, duríssima, en el vot dels electors. Ni tan sols tenen el recurs de la tupinada. I, tal com funcionen els Estats Units, hauran d'esperar quatre anys més veient com els amics de Bush es reparteixen el pastís (metafòric i real) i aguantant una tensió política internacional que pot portar el món a una situació literalment insuportable.

De totes maneres, això és una especulació. No sabem si un altre candidat menys dretà hauria pogut guanyar les eleccions. En canvi, sí que sabem que el missatge de Bush ha tocat l'electorat. El seu programa neoconservador agrada a una majoria de nord-americans. I aquesta és la gran qüestió, crec jo, que tenim al davant. Ara Bush és un 'ànec coix'. Aquesta és la locució que s'usa als Estats Units per descriure el segon mandat presidencial. El president ja no es pot presentar a una reelecció i, per tant, té les mans lliures per a aplicar la política que vulga sense pensar en el rendiment electoral. En el cas de Bush, a més, és molt improbable que Cheney siga el candidat d'ací a quatre anys (cosa que encara confereix a Bush més llibertat de moviments). I el Parlament es troba sota control republicà. És difícil d'imaginar una situació més escaient per a un president radical com Bush. Té les mans lliures i camp a córrer. I si hi ha limitacions, en tot cas, seran de les seues pròpies dificultats. Per exemple, com que no té més soldats, no és més dur encara en política internacional. Bush ara pot aplicar el seu projecte de política imperial. Té quatre anys per a fer-ho. Quatre anys per a provar de dominar l'Irac i de redibuixar l'Orient Mitjà. Quatre anys per a atacar i acorralar l'ONU. Quatre anys per a imposar el seu criteri sense ni tan sols atendre el criteri dels aliats. I, no cal ni dir-ho, quatre anys per a fer més grans i poderosos encara els seus amics i els seus multimilionaris negocis.

Aquest és el plat que tenim ara a taula. I què hem de fer? És molt complicat, però crec que no tenim cap més opció que fer créixer l'oposició exterior al president dels Estats Units. La pressió que no li arriba de dins, li ha d'arribar de fora. I caldrà que ho fem perquè, si li deixem les mans lliures, el 2008 tindrem un món molt pitjor i molt més difícil que no l'actual. Ja ho sé, que sona malament. En definitiva, els seus ciutadans el volen. Però que els seus ciutadans el vulguen té repercussions molt dolentes sobre el conjunt del planeta. Que no són, gens ni mica, teòriques. La pena és que aquesta crisi monumental arribe en el pitjor moment per a Europa. La Unió no va fina. No sabem definir en concret els passos següents que hauríem de fer. No tenim líders capaços. Ens perdem en discussions incomprensibles. I ens trobem dividits. Europa hauria de ser l'alternativa d'uns Estats Units posats per Bush en la senda ultra. Ho necessitem i ho necessiten zones com l'Orient Mitjà i el nord d'Àfrica. Però en serem capaços? Potser l'alarma que ha causat la victòria de Bush encara tindrà alguna utilitat al nostre continent.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet