Opinió

Xavier Macia

14.05.2015

La primera salutació a Catalunya

Men?ame
 

El parlament i, en particular, el govern de Dinamarca va donar dimarts el seu suport a una moció de suport a un diàleg democràtic i pacífic entre Catalunya i Espanya respecte a les aspiracions d'autodeterminació de Catalunya. Durant un debat, set dels vuit partits polítics representats al parlament danès van donar suport a la moció. El 19 de maig tindrà lloc la votació sobre el text final. Aquest debat sense precedents per un òrgan de govern estatal europeu, sens dubte, pertorba el govern espanyol, que ha tractat de contrarestar els intents de la Generalitat per situar la qüestió de l'autodeterminació en l'escenari mundial. Amb les accions del parlament danès el govern espanyol s'enfronta a una situació en què un govern estranger dóna el reconeixement 'de facto' a una situació que li agradaria moltíssim evitar. En lloc de seguir sent un assumpte purament intern, el debat sobre la independència de Catalunya està a punt de convertir-se en un assumpte internacional. El reconeixement de l'autodeterminació de Catalunya per part d'organismes estrangeres és l'última cosa que vol el govern espanyol. Aquest tipus de reconeixement 'de facto' també recorda un curiós incident que va passar fa 250 anys. En aquest incident, un representant del govern holandès per primera vegada va saludar oficialment un vaixell que tenia hissada la bandera dels Estats Units d'Amèrica, que havia declarat recentment la seva independència de Gran Bretanya.

El 16 de novembre de 1776, el veler, anomenat Andrew Doria va navegar en l'ancoratge obert i exposat davant Fort Orange,  a l'illa de Sant Eustaqui, una colònia holandesa al Carib. L'Andrew Doria tenia hissada la bandera del Congrés Continental, la precursora de les barres i estrelles. Unes setmanes abans, el 4 de juliol de 1776, els Estats Units havien declarat unilateralment la seva independència de la Gran Bretanya. L'Andrew Doria, un petit vaixell convertit en mercant, era una de les primeres quatre naus de la marina nord-americana. Quan ancorava el vaixell va disparar tretze salves, una per a cadascuna de les tretze colònies americanes que havien declarat la independència. A canvi, i d'acord amb el costum internacional en el moment, els canons del Fort Orange van disparar una salutació d'onze salves.



L'home que va ordenar la salutació de tornada va ser governador de l'illa, Johannes de Graaff. Disparar armes com una salutació pot semblar un esdeveniment innocu però dins dels estrictes costums navals de l'època, tenia un significat important. Per la seva acció, el governador va reconèixer la bandera d'una nació independent i sobirana, els Estats Units d'Amèrica. És molt probable que l'acció de De Graaff anés en contra dels desitjos del govern dels Països Baixos però va passar. I amb això l'illa de Sant Eustaqui va tenir un paper petit però molt important en el desenllaç de la guerra revolucionària americana.

L'incident de la salutació amb els anys es va convertir en una mena de llegenda. Sí, va succeir, però potser no va ser el primer reconeixement de la bandera revolucionària americana. Així hi ha algunes proves que a l'octubre 1776 un vaixell mercant nord-americà va rebre una salutació des de l'illa llavors danesa de St. Croix, que ara forma part de les Illes Verges nord-americanes. Més recentment, l'incident a Sant Eustaqui ha estat utilitzat per l'historiadora nord-americana Barbara Tuchman com l'obertura d'escena del seu últim llibre publicat, 'La primera salutació: Una visió de la Revolució Americana' (1988), un repàs de la influència de la Revolució Americana al segle XVIII. En el seu llibre, Tuchman explica que 'amb la seva salutació la petita veu de Sant Eustaqui va ser el primer en saludar el major esdeveniment del segle, l'entrada a la societat de nacions d'un nou estat Atlàntic destinat a canviar la direcció de la història'. La resposta de la petita colònia holandesa a la revolució americana no va quedar, però, sense conseqüències.

A l'inici de la Guerra de la Independència els holandesos eren neutrals, però les seves colònies en les Índies Occidentals proporcionen els rebels americans una de les seves poques fonts d'armes i municions. Els britànics importaven les seves municions de la mare pàtria. I com a resultat d'això els revolucionaris americans van haver de trobar fonts d'ultramar per a les municions. El seu problema era que la Royal Navy controlava la major part de les rutes marítimes des de i cap a Europa. Però una de les rutes que els britànics van ser incapaços d'aturar per complet va ser a través de Sant Eustaqui. Les armes hi arribaven de contraban des d'Holanda a bord de vaixells neutrals holandesos i després eren transferides als contrabandistes per al transbord al continent americà. Els britànics n'eren conscients. Però, en una època on els vaixells depenien dels vents inconstants mantenir un bloqueig de les illes no era tasca fàcil d'aconseguir. La visita de l'Andrew Doria a Sant Eustaqui era precisament per comprar armes pels rebels. Però quan el vaixell se li va donar una rebuda 'oficial' la benvinguda els britànics van trobar que havien de fer alguna cosa.

Encara la salutació pot haver semblat un fet menor la realitat és que era de gran preocupació per als britànics com es pot mesurar per la seva reacció. Al principi hi va haver, per descomptat, les protestes diplomàtiques davant el govern dels Països Baixos. El governador, de Graaff, va ser cridat als Països Baixos, on va haver d'explicar les seves accions. El govern holandès no devia sentir-se massa incòmode, però, perquè de Graaff va ser retornat al seu lloc a San Eustaqui. Amb la continuació de la rebel·lió a les seves colònies americanes els britànics van recórrer als esforços militars per aturar el comerç d'armes que surtien de les colònies holandeses en general, i de Sant Eustaqui, en particular. La majoria de les armes que arriben a les colònies americanes i anaven a mans dels rebels provenien des de Sant Eustaqui. La petita illa i de Graaff tant van jugar un paper militar important en la Revolució Americana. 

Amb el temps el deteriorament de les relacions entre Gran Bretanya i els Països Baixos va portar a la quarta guerra anglo-holandesa (1780-1784), quan els britànics van declarar la guerra als holandesos. Poc després de la declaració, al febrer de 1781, els britànics van ocupar Sant Eustaqui quan van enviar forces navals i militars aclaparadores a l'illa. De Graaff que encara era governador es va rendir sense resistència. Només hi havia una petita guarnició holandesa a l'illa i que no va ser rival per als britànics. Tot i la rendició pacífica els britànics van devastar l'illa. Els britànics també va retenir els llibres de comptabilitat de diversos comerciants i va descobrir, consternats, que alguns empresaris britànics també havien estat subministrant armes als rebels americans. L'ocupació britànica de l'illa va durar només deu mesos, perquè a finals de 1781 els francesos, aliats dels holandesos i dels revolucionaris americans, va capturar l'illa al seu torn. L'illa va tornar a la sobirania holandesa ei 1784 i s'hi manté fins als nostres dies.

Quan la Revolució Americana va esclatar en 1775 el govern dels Països Baixos va anar amb compte de no molestar els britànics i no involucrar-se. No obstant això, hi va haver una clara atracció mútua entre el públic holandès i els revolucionaris americans. Encara que a finals del segle 18 la república holandesa s'havia debilitat el cert és que es va mantenir com una inspiració per als rebels americans. La república holandesa també havia nascut d'una lluita contra la tirania, en aquest cas per dècades de guerra contra Espanya durant els segles XVI i XVII. Per als holandesos que recordaven les seves pròpies guerres per la independència, la lluita de les colònies americanes era fàcil d'entendre i provocava molta solidaritat. D'altra banda els mateixos britànics va fer molt per fer creixer la simpatia cap als revolucionaris americans, en particular, per la conducta prepotent de la Royal Navy en el mar obert. A mesura que l'armada més poderosa en el món aturava i cercava vaixells neutrals això va ser un gran disgust per a molts governs. Però el disgust gran acabaria sent el dels britànics, conforme els Estats Units eren acceptats com un estat nacional legítim per les altres nacions del món.

Hi ha un fil comú entre el debat al Parlament danès aquesta setmana i l'incident a San Eustaqui dos segles i mig enrere. Allò que en teoria era un assumpte intern de sobte va atraure l'atenció dels forasters. I això atorga a una de les parts una legitimitat, un reconeixement, que l'altra part ha estat tractant d'evitar. L'ambaixada espanyola a Dinamarca ha corregut a restar importància al debat. Afirma que tots els grups polítics danesos a favor de la moció han dit que el debat entre Catalunya i Madrid és estrictament 'un assumpte intern' dins d'Espanya. Bé, potser ho sigui, però si després del danès hi ha més parlaments, tant dins d'Europa com arreu oberts a discutir l'autodeterminació de Catalunya, potser aleshores l'Estat espanyol haurà d'explicar la seva falta de voluntat per tractar democràticament les aspiracions de Catalunya. Al capdavall la moció al Parlament danès diu només que cal un debat democràtic i pacífic. Però si bé l'autodeterminació dels catalans només depèn de la voluntat del propi país, és evident que serà molt més senzilla d'aconseguir en la mesura que altres nacions en parlin també obertament.

Men?ame
 

Editorial