Una coincidència gens anecdòtica

Dimarts ens vam llevar amb la notícia que el Tribunal Constitucional espanyol, una corretja de transmissió de la piconadora institucional espanyola, havia suspès la llei de consultes aprovada pel parlament i tots els seus efectes i actes de desenvolupament.

Si llegim la llei suspesa veurem que és una barbaritat que el govern de l'estat l'hagi impugnada, que el consell d'estat hagi fet un informe declarant-la inconstitucional i que el Tribunal Constitucional, en una cursa desbocada, hagi admès a tràmit un recurs i hagi declarat la suspensió dels actes de desenvolupament de la llei.

Em demano si són conscients de l'acte antidemocràtic que han fet. El parlament ha dictat una llei que amplia els mecanismes de participació política, en què ha ordenat formes de consulta en tots els àmbits —municipals, comarcals, de vegueria, nacionals i fins i tot sectorials— per consultar el parer dels ciutadans. Aquestes consultes es poden fer per iniciativa ciutadana o institucional. Això és inconstitucional? Si és així tenim davant un problema jurídic i polític gruixut, perquè l'estat espanyol troba contrari a la constitució el principi democràtic que impliquen les diverses formes d'expressió.

Hi ha qui diu que és gravíssim que el decret de convocatòria inclogui el fet que el govern hagi d'actuar en conseqüència amb la decisió ciutadana resultant. Diuen que això ataca la constitució perquè es tracta d'un referèndum vinculant.

La llei de consultes diu que no són vinculants, però jo entenc que és un deure democràtic que els governs donin resposta a les opinions i desigs expressats democràticament en una consulta o referèndum. No es pot admetre en un estat democràtic que les consultes ciutadanes puguin ser menystingudes pels poders públics i es transformin en una bufetada a la ciutadania. De què serveix fer consultes, si el poder polític afectat les pot negligir? En lloc de crear mecanismes de participació frustra les expectatives dels ciutadans que han maldat per recollir milers de signatures per a demanar la consulta i després les dels ciutadans que han expressat majoritàriament una determinada posició. La democràcia exigeix que, encara que una consulta no sigui vinculant, el govern afectat actuï en conseqüència amb la voluntat popular expressada. Si no els mecanismes de participació i sufragi esdevenen una burla del sistema democràtic.

Ara fa precisament setanta-cinc anys que el butlletí de l'estat publicava la 'llei' de Franco anul·lant les lleis del Parlament de Catalunya i els efectes de les sentències del Tribunal de Cassació de Catalunya. Un acte netament antidemocràtic que coincideix amb l'agressió de l'estat espanyol contra la llei de consultes del parlament.

Allò va implicar greus conseqüències en dos àmbits concrets. En primer lloc, la dona catalana va deixar de ser jurídicament igual a l'home en tots els àmbits, en el de la família i en el privat. Situació que no va recuperar fins quaranta anys més tard. En segon lloc, s'anul·lava la llei municipal de Catalunya del 1934 que en els articles 147 a 158 regulava les consultes i referèndums dins l'àmbit municipal. Establia un règim similar a la llei de consultes amb dos fets elementals molt importants. El primer que, feta la consulta, el govern municipal calia que s'atingués al resultat. Un altre punt important era que el 25% dels electors d'un municipi podien demanar una votació referendària per a la revocació global del mandat atorgat als regidors d'un ajuntament.

La coincidència de l'aniversari no és pas cap fet anecdòtic, com podem veure. Novament, l'estat espanyol atempta contra la legalitat catalana, volent fer palès que no n'hi ha i que és subsidiària de l'espanyola, deixant clar que no accepta que l'autonomia política deixi lloc a la diferència ni que ens apartem del principi dogmàtic que mantenia Franco --com avui ells-- de la 'unidad española'. Quan Mariano Rajoy diu que ara és prioritari de defensar la constitució espanyola vol dir allò mateix que volia dir Franco quan anul·lava l'estatut el 1938 i les lleis catalanes el 30 de setembre de 1939.

Hem de defensar la llei aprovada pel parlament pels representants que hem elegit democràticament, pel que significa d'aprofundiment dels mecanismes democràtics de participació en general i de reconèixer que el poble de Catalunya, com tots els pobles del món, té el dret de decidir i d'opinar sobre el seu futur, i que les opinions expressades democràticament han de ser respectades pels governs.

Hem de ser ferms i estar segurs que per sobre de qualsevol interpretació no democràtica d'una llei o constitució, no hem de renunciar ni podem renunciar a la nostra sobirania i al dret que tenim de construir un país millor. Sobretot un país molt més profundament democràtic. Contra això no es poden esgrimir --ni ens ha de fer por que ho facin-- les amenaces de processos ni fins i tot de presó. Seria reviure allò que va fer el franquisme ara fa setanta-cinc anys: una persecució per motius polítics.

El dret penal i les condemnes de presó no poden mai ser aplicats per haver exercit el dret de promoure i fer actes de caràcter democràtic.

Això sí. Si el govern espanyol i els principals partits espanyols com el PP i el PSOE volen un país amb una democràcia endogalada, que se'l facin, però que no comptin amb nosaltres i ens deixin fer. Avui, com als anys trenta, el Parlament de Catalunya, representant la voluntat popular, defensa una societat molt més democràtica i no ens l'hem de deixar prendre. L'hem de mantenir sense por de les amenaces. Sabent que la nostra actuació pacífica i democràtica és la nostra raó i la nostra força imparable.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Ara fa setanta-cinc anys que el butlletí de l'estat publicava la llei de Franco anul·lant les lleis del Parlament de Catalunya.