Opinió

Carmen Pérez

08.10.2013

Etiquetes que fan mal

El moment històric que vivim els ciutadans de Catalunya fa que s'obrin debats sobre qüestions que haurien estat inimaginables no fa pas gaire temps.


Ara les cerveses amb els amics i els dinars familiars els acompanyem amb converses sobre els camins que ens poden portar a la independència, sobre la formulació que hauria de tenir la pregunta en un hipotètic referèndum d'autodeterminació o el ritme ideal perquè el procés reïxi.


Tots aquests debats i molts altres són apassionants i necessaris, però, personalment, els que més em fascinen són els que tracten sobre la idea d'una Catalunya post-independència, és a dir, sobre quin model d'estat volem construir. Perquè, de fet, trobo que la cosa més engrescadora i il·lusionant no és pas el procés en si, sinó l'oportunitat que tenim els ciutadans de construir un país millor.


Dins aquests debats, un dels més 'escalfats' ha estat i és l'estatus de les llengües en un futur estat català. Aquest debat, que combina elements sociolingüístics, jurídics i polítics, també inclou una dimensió ètica i moral. Simplificant molt, podríem dir que s'han configurat tres corrents: l'anomenat cooficialista, el partidari de l'oficialitat única del català i el que advoca per no atorgar l'estatus d'oficialitat a cap llengua, sinó, en tot cas, considerar el català com la llengua nacional o llengua pròpia del país.


Aquests debats s'han fet principalment en el camp mediàtic (sobretot, en la premsa escrita) i molt vivament en les xarxes socials. Així doncs, s'ha anat creant allò tan abstracte que s'anomena opinió pública que, a parer meu --i torno a simplificar molt--, ha acabat configurant dos grans blocs: els anoments 'excloents' --fins i tot algú els ha arribat a dir 'hiperventilats'--, que serien els partidaris de l'oficialitat única; i els 'multiculturals' o 'cosmopolites', que serien els partidaris de la cooficialitat. Com es pot veure, aquestes etiquetes parlen molt més d'una concepció global de la ciutadania i del model de país que volem construir, que no pas del paper que han de tenir les llengües en un futur estat.


Sigui com sigui, aquí m'interessa parlar de qui posa aquestes etiquetes i de les conseqüències a l'hora d'imposar una visió de la realitat social.


Des de la perspectiva sociològica, s'acostuma a dir que el joc de posar etiquetes ens diu sempre molt més de l'etiquetador que no pas de l'etiquetat. Ho podem veure molt clarament en tots aquells que últimament han emprat la paraula 'nazi' per etiquetar els catalans. No es pot dir que siguin precisament exemples paradigmàtics del pensament democràtic.


Doncs això mateix diria que els passa a tots aquells que acusen de nacionalistes excloents els qui defensen l'oficialitat única del català. Fins on jo he pogut seguir aquest debat sobre les llengües, hi ha hagut principalment dos arguments esgrimits per a defensar aquesta posició: 1) frenar el procés de substitució del català per part del castellà, i 2) fer del català la llengua comuna de tothom qui viu a Catalunya. Vosaltres no ho sé, però jo no sé veure la voluntat d'excloure ningú en cap d'aquests dos arguments. En canvi, sí que em costa menys de veure-la en els d'aquells que mantenen que el castellà hauria de ser llengua oficial en un estat català, atès que, des del meu punt de vista, perpetuaria l'existència de comunitats lingüístiques diferenciades amb totes les desigualtats socials que hi van associades.


Per tant, compte amb les etiquetes que anem posant a les opinions, perquè no ens parlen necessàriament de les característiques o posicions d'aquells qui etiquetem, sinó, sobretot, del poder d'aquells qui etiqueten de fer passar per vàlides les seves etiquetes, és a dir, de la manera com veuen i donen sentit al món.


En un estat català que encara s'ha de construir, hem de ser molt curosos amb els termes que emprem per definir-lo. Perquè, amb el nostre llenguatge, contribuïm a bastir-lo i les etiquetes, sempre, per definició, només tradueixen una realitat rica i complexa en una de molt més simple i, per consegüent, més pobra.


 


Carmen Pérez (@maihaviaditque)

Editorial