Opinió

 

<5/72>

Juli Peretó

12.01.2015

Des de París

Un dia d'hivern preciós a París. Fa dos dies que caminem sense rumb fix. Com la societat. Hem vist carrers inusitadament tranquils, vagons de metro quasi buits, la gran mesquita, sempre en ebullició, deserta en divendres.


Avui diumenge és la gran manifestació convocada després dels atemptats jihadistes. Caminem molt i ens costa força, quasi dues hores, entrar en la marxa. Malgrat la hipocresia dels polítics, reconforta caminar al costat de ciutadans normals, amb llapis i bolis a les mans, als cabells, als barrets, amb planes de diaris a l'aire, amb papers amb inscripcions o dibuixos: Je suis Charlie, Je suis juif, Je suis policier... Un simplement diu:"ateu".


De sobte, la gent comença uns forts aplaudiments i a cridar: passen per la vorera una cinquantena de policies, la temible guàrdia republicana de seguretat. Tothom comença a cantar La Marsellessa. I criden "Charlie, Charlie" i "llibertat d'expressió". Uns ocellots negres amenacen una gran efígie de la Mariana. Però la República aconsegueix espantar-los. La gent torna a cridar. Els valors republicans triomfen en la breu representació de teatre de carrer. Però això contrasta amb la realitat.


Llibertat: avui també s'ha fet una cimera de ministres de l'interior, i no podem esperar més que retalls de drets cuitadans.


Fraternitat: els representants de la república laica per excel·lència han acabat la jornada a la sinagoga. Calia?


Igualtat: Als barris perifèrics de París, hi ha un 60% d'atur juvenil. Eren ací avui?


El fanatisme religiós criminal troba un terreny abonat en la desigualtat social. Ens cal més democràcia, més llibertat, més educació i més justícia i prosperitat social per combatre aquesta xacra medieval.

Editorial