Opinió

Carlota Torrents

29.01.2014

Joachim i el reciclatge de llibres

Joachim era pèl-roig i lluïa un bigoti gros. Un dia es va presentar a un poble que la brossa es menjava per tots costats. Les autoritats estaven desesperades i havien estudiat centenars de mètodes per treure’s de sobre aquells munts d’escombraries. En Joachim es va oferir per recollir-la a canvi que li deixessin quedar-se-la. Autoritats i vilatans el van prendre per boig, se’n van riure i li van regalar de bon grat tot aquell munt de porqueria. Joachim amb paciència de sant la va anar recollint i apilant i després de fer-se’n un castell i no sé quantes coses més va esdevenir l’home més ric de la contrada.

Joachim, de Kurt Baumann (Lumen, 1975), és el primer discurs ecologista i reciclador que vaig llegir. Aquí encara no es parlava de reciclar, altra feina teníem, però els alemanys amb els seus contenidors de vidre separats per colors, sempre han anat cent gambades endavant. Joachim és, també, el llibre número 35 dels primers 100 que vaig tenir. Una llista que vaig fer amb l’ajuda de la mare, és clar. Fins al número 100 conservo i tinc anotats tots els títols, la data i qui me’l va regalar. Com els que conserven tots els números de Cavall Fort que van llegir. Tots els lectors conservem la biblioteca personal i l’imaginari que vam construir-nos a base de llegir ens acompanyarà per sempre. I ens puja un no sé què a la boca de l’estómac en veure trenta anys més tard, per exemple, l’espellifat, Joachim.

Avui per avui els llibres no tenen el mateix valor i són, afortunadament, un objecte més dels que entren: un regal més o menys esperat, un volum per estudiar, una càrrega de lectura obligatòria. Llàstima que n’entrin tan pocs. Entre la precarietat de l’economia i la frivolitat amb què ens mirem tots plegats el procés lector dels fills, els escriptors de literatura infantil i juvenil es van trobar abocats, aquest passat mes de juny, a escriure un manifest contra la socialització dels llibres. Contra el reciclatge, vaja. Però de llibres. Un manifest, d’altra banda, que ha passat sense pena ni glòria i que em temo que coneixem només “els del sector”. L’escàs ressò dels mitjans, o millor dit dels opinòlegs segurament s’explica pel poc glamur que té la cosa aquesta de la lectura: ho hem sentit tantes vegades que el sermó es fa pesat! Fins i tot aquest article es fa repetitiu. Sort d’en Joachim, que ens el fa més passador.

Fer el que han fet per al país homes com Joaquim Carbó, Sebastià Sorribas, Josep Vallverdú o Albert Jané, per dir-ne quatre d’incontestables, és una gesta immesurable. I els han seguit centenars d’escriptors i escriptores que ens han fet passar hores inoblidables. Però la precarietat econòmica a què es veuen abocats tots ells avui és equivalent a la precarietat lectora del país. Amb una diferència substancial: mentre ells no han deixat de lluitar ni un sol dia i escriure les millors històries perquè les llegeixin els qui són el futur del país, les autoritats i, ep, nosaltres, els ciutadans, no hem estat capaços de trobar el desllorigador al foment de la lectura. O no l’hem volgut trobar? Jo m’estimo més pensar això segon, perquè l’altra opció ens deixa en un paperot galdós i perquè és una porta oberta a l’esperança.

Joachim era un home savi que no es va trobar mai en la tessitura de reciclar un llibre (segur que a Baumann ni li va passar pel cap!). El que reciclava era el que els altres llançaven perquè se’n cansaven, perquè els feia nosa. Però si fem la mateixa lectura per a la socialització o reciclatge dels llibres, llavors ja són figues d’un paner esgarrifós. Ens desfem dels llibres perquè ens fan nosa? No! Mai! Entre els que no podran tenir o llegir mai tots els llibres que desitgen i els que arriben a adults sense una bona pila de llibres responsables de la seva educació sentimental i formativa, perquè de petits “els van reciclar”, hi ha d’haver un terme mig. A tots ens és necessària la pila de llibres a la qual tornar una vegada i una altra, com a un refugi emocional. Els nens volen sentir sempre el mateix conte! I els joves rellegeixen amb passió. Què els diuen els pares: “no el pots tornar a llegir perquè l’hem reciclat?”

És fonamental construir, pares i fills, una biblioteca formativa, educadora i lúdica que doni als fills el bagatge literari imprescindible per dur a la maleta de la vida per sempre més. És imprescindible una voluntat real per part dels governants d’ajudar-nos a tots plegats a aconseguir-ho. Sense lectura no hi ha paraules, sense paraules no hi ha pensament, sense pensament no hi ha discurs, sense discurs no surts del cancell de casa perquè no et pots comunicar amb el món.  

Que s’ha acabat que una classe compri 25 títols iguals? D’acord, tots ens estem ajustant a la realitat monstruosa de la crisi. Però que d’aquí passem al reciclatge sistemàtic, a la no-compra de llibres, a la no-lectura dels no-contes, a la no-construcció d’un tresor únic i intransferible com és l’edificació del propi pensament hi ha un abisme. Fem com Joachim, aprenguem a saber on va l’envàs, però els llibres conservem-los o fem-ne una bona tria. Els llibres ens ajudaran a tenir independència moral i intel·lectual, eines imprescindibles per aquesta altra independència que tant anhelem.

Editorial