Opinió

Juan Carlos Moreno Cabrera

03.04.2015

És la cooficialitat, cavallers, és la cooficialitat

Men?ame
 

A Catalunya s’han fet sentir algunes veus que consideren que no és recomanable que en una Catalunya independent el castellà figuri com a llengua oficial juntament amb el català. Aquestes veus han estat identificades per Jose Rodríguez, en un article intitulat «Es la cooficialidad, idiota, es la cooficialidad», com a procedents d’«independentistes identitaris» radicals que volen destruir l’harmonia lingüística que segons aquest autor hi ha actualment a Catalunya. Per tal de replicar breument alguns aspectes de l’article del senyor Rodríguez, considero necessari repassar breument la nostra història recent.

La transició entre el règim dictatorial de Franco i la democràcia parlamentària no va ser una revolució. És a dir, no es van destruir totalment totes les institucions franquistes, sinó que se’n van aprofitar la major part per oferir un rentat de cara amb algun vernís democràtic. Les institucions fonamentals de l'estat (l'exèrcit, el poder judicial, el poder legislatiu, i la monarquia restaurada pel dictador) no van ser transformades en institucions democràtiques, sinó que van ser dotades d’alguns aspectes democràtics, alhora que conservaven una inèrcia post-franquista que arriba fins avui. L’acceptació de tot això ha estat anomenada consens constitucional, i els partits nacionalistes d’àmbit estatal hi recorren per impedir l’autèntica transformació democràtica de la societat espanyola, que passa per l’eliminació de la monarquia postfranquista i el reconeixement del dret a l’autodeterminació de les nacions històriques, entre molts altres aspectes.

El desenvolupament de l’organització autonòmica, que forma part d’aquest consens, va ser un mitjà per impedir el reconeixement del dret a l’autodeterminació de les nacions històriques i es va oferir com un mal menor per apaivagar les amenaces colpistes de la cúpula militar franquista —que es van dur a terme amb divers grau de desenvolupament durant diversos anys—, una de les institucions que va supervisar la transició. Dintre d’aquest àmbit, i no pas en el del consens, cal considerar la cooficialitat lingüística que es va instaurar una vegada desenvolupada l’organització autonòmica postfranquista.

Sens dubte, el règim de cooficialitat estava pensat no pas per reflectir i harmonitzar la realitat sociològica del país —conseqüència, per cert, d’una política de persecució del català i imposició del castellà particularment cruenta i efectiva durant el franquisme—, ni tampoc com una decisió política per a la defensa de la llengua pròpia de l’autonomia, sinó com un mitjà per mantenir de la política franquista de supremacia total i absoluta del castellà. Altrament, per exemple, en l’Estatut de Catalunya no hauria calgut declarar el castellà llengua oficial, per una raó molt senzilla: si Catalunya és una part del Regne d’Espanya, i si l’espanyol hi és oficial arreu, en conseqüència també ho serà en una part i, per tant, no hauria calgut, per redundant, assenyalar l’oficialitat de l’espanyol a Catalunya. Si es va fer així va ser per una raó evident: perquè la llengua catalana no arribés a figurar sola com a llengua oficial de Catalunya en el seu Estatut.

Així doncs, a Catalunya l’espanyol (o castellà) és dues vegades oficial: una vegada perquè Catalunya és una part d’un territori (Espanya) on l’espanyol és oficial i una altra perquè està esmentat explícitament en el seu Estatut d’Autonomia. D’aquesta manera, Catalunya va quedar sotmesa a una doble imposició legal de l’espanyol, que ha estat utilitzada des del començament pel govern de l’Estat per impedir amb tots els mitjans legals possibles que el català arribi a ser la llengua dominant en el seu territori, Catalunya.

A Catalunya mateix s’han produït també —de vegades s’hi han iniciat— atacs en aquesta línia, la qual cosa ha proporcionat una justificació addicional al Govern centralista per adduir que és de la mateixa Catalunya d’on surten les iniciatives que qüestionen el paper que ha d’ocupar el català en àmbits importants, com ara l’educació. En aquest terreny conflictiu, un objectiu habitual és la política de la immersió lingüística. Aquest model va ser adoptat pels representants del poble català, que majoritàriament el van confirmar després de les deliberacions pertinents i el van adoptar amb totes les garanties democràtiques. Per descomptat, la societat catalana és plural, i no tots els representants hi van votar a favor. Però la veritat és que una majoria sí ho va fer i, per tant, aquesta majoria reflecteix la majoria del poble català. Els qui no hi estan d’acord i prefereixen que existeixin dos models d’escolarització a Catalunya, un en català i un altre en castellà, poden defensar-lo al Parlament i intentar convèncer la resta de parlamentaris que cal substituir el model majoritàriament aprovat per aquest altre —que, segons el meu parer, és un model de divisió lingüística—. Però, en comptes d’això, el que alguns ciutadans catalans fan és usar l’ardit de l’oficialitat del castellà per intentar guanyar per la via judicial, amb l’ajut de les instàncies de Catalunya heretades de la falsa transició postfranquista, el que van perdre al Parlament, amb què actuen en contra de la voluntat majoritària, democràticament constituïda, del poble català.

Aquesta batalla legal es duu a terme des de les mateixes institucions judicials de Catalunya amb l’inestimable suport del poder judicial de l’Estat, que continua sent centralista, nacionalista espanyol i estrictament unilingüe, i que no reconeix cap mena de sobirania real al Parlament ni tan sols sobre assumptes que afecten només el poble català (com ara el model educatiu que s’ha d’aplicar a Catalunya). Per aquesta raó, aquest poder judicial, defensor acèrrim i garant de la indissolubilitat de la nació espanyola, ha apartat de l’activitat judicial Santiago Vidal per haver tingut la gosadia de redactar en el seu temps lliure una constitució per a la república catalana.

Per tant, la cooficialitat de l’espanyol i el català a Catalunya no obeeix gens ni mica a cap intenció d’harmonitzar i igualar les dues llengües, sinó a un objectiu persistent d’arraconament i minorització del català, que procedeix de fora i de dintre de Catalunya. Si el català ha avançat significativament a Catalunya des del franquisme, en cas que ho hagi fet realment, ha estat malgrat la cooficialitat (o, millor, la doble oficialitat), i no pas gràcies a aquesta. La cooficialitat de l’espanyol i del català ha estat fins i tot més utilitzada per barrar el pas al català que no pas per promoure l’espanyol. La raó és simple: per la potència i fortalesa adquirides com a fruit del seu cultiu i expansió, l’espanyol és una llengua que no necessita ser promoguda, i el seu ús a Catalunya continua i continuarà sent vigorós en qualsevol circumstància. Fins i tot si el castellà no fos oficial a Catalunya, no perdria robustesa, però en canvi sí perdrien consistència jurídica els continus i intolerables atacs del Tribunal Constitucional o del Tribunal Suprem contra el sistema educatiu català o contra determinats aspectes de l’Estatut de Catalunya.

La perspectiva d’una possible Catalunya independent ha posat de manifest la postura del Govern central davant la circumstància que el poble català exerceixi el seu dret a l’autodeterminació. S’hi han abocat tota mena d’amenaces: expulsió de la UE, sortida de l’euro, fallida, reculada de decennis en l’economia, deslocalització d’empreses, pobresa, desastre nacional, expulsió dels organismes internacionals, etc. L’espanyolisme recalcitrant dels partits centralistes amb possibilitats de governar guiarà les actuacions de tota mena contra el dret del poble català a l’autodeterminació i en defensa de la indissolubilitat de la nació espanyola que figura a la Constitució actual i que cap partit d’àmbit estatal sembla qüestionar, atès que pertany a l’esmentat consens constitucional.

A la vista de les actuacions de qui, des de dintre de Catalunya, intenten guanyar per via legal el que van perdre per la via política instrumentalitzant l’oficialitat del castellà, no pot estranyar, doncs, que també hi hagi catalans que es plantegin la conveniència que el castellà sigui també oficial en una futura república catalana, com una cessió que permeti evitar el conflicte. Si no existís aquest comportament hostil i si a Catalunya el català tingués assegurat el paper que li correspon en la societat catalana —que és el que el poble català desitja majoritàriament que ocupi—, aleshores no hi hauria cap problema en la proposta d’una cooficialitat del català i l'espanyol en una Catalunya independent. Però no es tracta d’aquest cas: el català no només no és la llengua comuna de Catalunya, sinó que continua sent una llengua sotmesa i atacada.

En el seu article, Jose Rodríguez arriba fins i tot a afirmar que els catalans han renunciat que el català sigui hegemònic a Catalunya. Em pregunto en què es basa aquesta constatació. Per descomptat, crec raonable dir que, com a mínim, els catalans no han renunciat que la seva llengua sigui vehicular almenys en l’àmbit de l’educació i, per això, han d’estar a la defensiva en aquest terreny tenint en compte els constants atacs judicials i polítics des de dintre i fora de Catalunya provocats per l’actitud hegemonista de l’espanyolisme. La situació del català es deu a una renúncia, o a una resistència no totalment efectiva davant l’hegemonia lingüística espanyolista? L’espanyol és hegemònic no només al Regne d’Espanya, sinó també en molts països d’Amèrica. D’on prové aquesta hegemonia? De la decisió lliure i democràticament adoptada per les poblacions autòctones de tots aquests llocs, com afirmava Juan Carlos I en el seu cèlebre discurs («Mai no va ser la nostra una llengua d’imposició, sinó de trobada; a ningú se’l va obligar mai a parlar en castellà»)? No, prové de l’imperialisme lingüístic i de la imposició.

Si per ventura els catalans haguessin renunciat a l’hegemonia del català a Catalunya, com afirma Jose Rodríguez, seria, en darrera instància, per les mateixes raons per què els habitants autòctons de tants i tants països on l’espanyol és hegemònic han renunciat que la seva llengua pròpia sigui l’hegemònica, i no pas l’espanyol.

Dues de les més importants són les següents: la primera és el convenciment (induït) que la llengua pròpia és menys útil, menys avantatjosa i de menys qualitat comunicativa que l’espanyol, és a dir, una actitud de colonialisme mental que duu a menysprear o menystenir la pròpia llengua i la pròpia cultura; la segona és la renúncia a la defensa i desenvolupament de la pròpia llengua i de la pròpia cultura, derivada en part de la primera raó. Si considero que la meva llengua i la meva cultura són inferiors a les que em vénen de fora, difícilment lluitaré per defensar-la de manera conseqüent i per fer-ne un instrument plenament apte per als diversos aspectes de la vida.

Davant d’això, em pregunto: Per què han de renunciar els catalans que la seva llengua sigui hegemònica a Catalunya quan els espanyols no tenen la menor intenció de permetre que l’espanyol deixi de ser hegemònic no pas a Catalunya, sinó enlloc del món on en aquest moment ho és? Però és que resulta que, a diferència d’altres pobles sotmesos lingüísticament, el poble català majoritàriament està orgullós de la seva llengua i de la seva cultura, que, segons Jose Rodríguez, no han de considerar-se com «pròpies» del poble català —advoca per bandejar aquest adjectiu en el cas de la llengua—, i si bé és cert que ha renunciat que sigui la dominant en la seva nació, no és pas perquè consideri que això és el millor per a la seva llengua, sinó perquè les circumstàncies impedeixen que els catalans puguin atorgar-hi aquest estatus superior que té l’espanyol en tants llocs del món.

La idea que el català sigui dominant en la pròpia Catalunya no és una pretensió imperialista ni hegemonista com sí ho és la idea que l’espanyol ha de ser dominant per necessitat en una bona part del món, incloent-hi el Regne d’Espanya i Catalunya. Com pot ser hegemonista que un poble democràticament pretengui revertir una situació històrica d’injustícia i maltractament, i mantenir viva i plena la seva llengua històrica, com el principal valor cultural que de manera genuïna (i, per desgràcia, potser exclusiva) pot aportar al món?

El que proposa Jose Rodríguez és perpetuar en una Catalunya independent la situació lingüística actual de Catalunya dintre de l’Estat espanyol, on hi ha dues llengües oficials, una de les quals necessita protecció perquè està minoritzada. I per a defensar aquesta proposta presenta aquest model com a fruit d’un consens convivència de la societat catalana, utilitzant un recurs semblant a l’al·lusió al consens constitucional a què m’he referit en començar l’article, adduït, com s’ha vist, per mantenir una situació de domini polític que es considera desitjable. És a dir, Jose Rodríguez utilitza la idea del consens com a subterfugi per perpetuar la situació en què el català continua subordinat al castellà en molts àmbits, tot i que Catalunya sigui un Estat independent. El lògic seria suposar que si el poble català decideix fer passos cap a la independència, ho farà amb l’objectiu de canviar la situació legal i política actual, incloent-hi la lingüística, i no pas per continuar en la mateixa situació que en l’època de la subordinació a l’Estat central.

Jose Rodríguez admet també que el català necessita protecció com a llengua minoritzada. Sent així, no sembla que tingui gaire sentit lluitar per una república catalana en què el català continuï en la mateixa situació legal i real que té ara. Proposar aquesta cooficialitat en una Catalunya independent és continuar posant a la disposició de l’espanyolisme lingüístic centralista, que romandrà actiu entre la mateixa població de la república catalana, un instrument legal d’opressió i atac lingüístic. És proporcionar a l’espanyolisme que opera des de la mateixa Catalunya un mitjà d’intervenció que el poder jurídic del nou Estat no podrà obviar si actua com a poder democràtic i independent. El que l’espanyolisme a Catalunya no consentirà pas és una oficialitat fraudulenta, de la mateixa manera que el poble català no hauria de consentir un poder jurídic que no actuï segons la llei.

Així doncs, el qüestionament del que implica la cooficialitat no prové d’un suposat independentisme catalanista intransigent, com diu el senyor Jose Rodríguez, sinó del reconeixement d’una realitat constatada al llarg dels decennis que ens separen de la dictadura franquista: un supremacisme lingüístic espanyolista lingüicida que, procedeixi de fora o de dins de Catalunya, es presenta perversament disfressat de patriotisme constitucional democràtic i no nacionalista i ara d’independentisme noidentitari o cívic, i que té una influència internacional molt més gran que no la que pugui arribar a aconseguir una Catalunya independent.

La raó que alguns qüestionin la cooficialitat castellà-català en una futura república catalana no radica en uns suposats independentistes furibunds que volen dinamitar la convivència lingüística de Catalunya, com diu el senyor Jose Rodríguez, sinó que cal atribuir-la al nacionalisme lingüístic espanyolista que durant dècades, tant des de l’Estat central com des de Catalunya mateix, no ha dubtat ni un segon a atacar, qüestionar, ridiculitzar i impedir la promoció i el desenvolupament de la llengua catalana a Catalunya. És a les institucions i persones que defensen i promouen aquest espanyolisme supremacista a qui haurien de demanar compte els ciutadans catalans que se senten indignats, molestos o amoïnats per les propostes que el castellà no sigui llengua oficial en una Catalunya independent.


 


[Trastocant és un col·lectiu format per lingüistes, traductors, sociòlegs, pedagogs i activistes que, amb la col·laboració de Contrastant, pretén obrir un espai de crítica i reflexió sobre la qüestió de l’estatut, gestió i ús de les llengües a la Catalunya actual i futura, des d’una posició d’absolut compromís amb la plena normalització del català. Aquest article va ser publicat originalment a Contrastant]

Men?ame
 

Editorial